domingo, 17 de julio de 2011

LA VENDA DEL CASTELL ALS MARC I LA GESTIÓ ADMINISTRATIVA DE PERE MARC

Hem de considerar el període finisecular del segle XIII i els principis del XIV com un lapse important per la Corona Catalano-aragonesa. Es tracta d'una creixent expansió econòmica i territorial amb mires cap a l'exterior, la denominada expansió mediterrània.
Aquesta ja havia començat amb l'annexió de Sicília per part de Pere II el Gran (1276-1285), rera el seu matrimoni amb Constança, filla del rei Manfred de Sicília. L'entrada efectiva es va fer amb el desembarcament a Trépani de les seves tropes després l'oferiment per part dels sicilians de la corona de l’illa, al témer aquests la reacció de Carles I de Anjou-- rei que havia usurpat el tron als Hohenstauffen a la batalla de Benevento el 1226--- davant les denominades "Vespres Sicilianes", alçament generalitzat de sicilians contra els francesos, en les que va haver-hi una matança molt gran d’aquests.
Al morir Pere II el Gran el 1285, el van succeir els seus fills Alfons i Jaume. A Alfons li fou concedida la Corona d'Aragó mentre que Jaume obtenia la Corona de Sicília.
Alfons, anomenat el Franc o el Lliberal, va ser un rei molt jove i inexpert. Va arribar al tron als vint anys, intentant una política de pacificació. Va conquerir l’illa de Menorca i després de diverses negociacions amb França sobre la qüestió siciliana, va signar el tractat d'armistici de Tarascó o també anomenat de Brinhòlas, amb la Corona, França, els Anjou i el Papa, (1291) havent signat també el tractat de Canfranc (1288). Va Morir amb vint i cinc anys el 1291, sent succeït pel seu germà Jaume II, rei de Sicília. No oblidem pas que Sicília era un punt important per l’economia de la Corona, ja que es tractava d'una font d'ingressos i beneficis molt gran i, sobretot era una excel·lent base per a la recaptació de blat, a part de ser un imprescindible punt estratègic a les rutes mercantils de l’època.
El regnat de Jaume II es va caracteritzar pels seus constants conflictes polítics i militars. Els seus alts i baixos a les relacions amb Castella i les seves expedicions a Almeria, Múrcia i Àfrica que van causar un greu perjudici a l’economia de la Corona.
La política de Jaume II en vers a Sicília fou la de intentar mantenir-la annexionada a Catalunya, però els sicilians no hi estaven gaire d'acord i reclamaven la seva independència. El fracàs del tractat de Brinhòlas, va portar a signar a Jaume II i Carles I de Anjou la Pau d'Agnani el 1295, tractat aquest en que hi havien capítols favorables a la Corona, com era la devolució a Jaume II de Mallorca i demés illes Balears i per contra estava el lliurament de Sicília al Papa a canvi de les illes de Còrsega i Sardenya, amb l'obligació d'ajudar a aquest si els sicilians entraven en rebel·lió o queien en desobediència. Un altre punt era el lliurament dels presoners fets pel seu pare durant la croada contra Catalunya i la qüestió siciliana. Per part francesa s'hi pot destacar la pèrdua dels drets de Carles d'Anjou sobre els regnes d'Aragó, València i terres de Catalunya. Quan Jaume II va deixar el tron de Sicília aquest va recaure sobre Frederic II, germà de Jaume i Alfons, en imposar-ho els sicilians.
El 1298 el Papa Bonifaci VIII havia concedit la investidura a Jaume II sobre les illes de Còrsega i Sardenya, punt desitjable per la seva importància econòmica en el desenvolupament expansionista de la Corona. Però el rei retardà vint i cinc anys l’inici de la conquesta de les illes. No va ser fins el 1323 quan van partir vint galeres i altres vaixells del port de Portfangós cap a les illes, a les ordres de l'Infant Alfons, fill del rei, esquadra a la que es van afegir unes altres vint galeres més a València, col·laborant-hi també els mallorquins amb altres vint més, sumant un total de seixanta naus.
S'ha volgut evidenciar que l’economia sobirana estava prou desfeta malgrat el pagament, obligat per la Pau d'Agnani, de cent mil marcs de plata en diferents terminis, però la conquesta finalment s'havia portat a terme, com? Necessitant una gran quantitat de diners per a finançar la conquesta, el rei es va desprendre d'algunes de les possessions de la corona, entre d'altres la de la baronia d'Eramprunyà, la qual li havia estat confiscada a Bernat de Centelles, senyor fins aquells moments d'aquest castell. El rei vengué la baronia amb tots els beneficis, delmes, terres, boscos, fonts i demés a Pere Marc, tresorer reial i escrivà, per la quantitat de 120.000 sous barcelonesos de tern. El motiu per el qual es va desprendre de l'entrada a les arques reials dels delmes d'Eramprunyà es desconegut, però es pot argumentar com a hipòtesis de treball els continus conflictes que va tenir amb la Corona Bernat de Centelles i la seva funesta administració, a més dels incipients problemes que podia estar causant la filla d'aquest, la castlana Blanca de Centelles.
Pere Marc, conegut com a "lo prohom" o "lo antich", fou fill d'un altre Pere Marc, resident a Barcelona i home de lleis. Existeixen algunes discrepàncies sobre l'origen del llinatge dels Marc. Mentre que uns al·ludeixen al seu possible origen chueta, es a dir, jueu mallorquí, altres suggereixen un origen valencià i encara uns altres barceloní. El cert es que ja Jaume I en el seu "Llibre de les Particions", rera la conquesta de València i Mallorca, va fer donació a Pere Marc el 1249 de cases a Gandia i Beniquineyna com a botí obtingut per la seva participació en la conquesta. Aquest devia residir a Barcelona, però tenim que els següents descendents van arrelar a València i es van convertir en senyors d' Albalat i barons de Beniarjó . Un d'aquests Marc, Pere Marc el pare de Pere Marc "lo prohom" ve citat en una escriptura del 26 d'abril de 1287, es tracta del testament d’una tal Ferrera de Munterols, que va fundar un benefici a la capella de la Verge Maria de l’església de Santa Anna de Barcelona , cedint-hi el dret de presentació del beneficiari al notari Pere Marc. Més tard veiem els Marc d'Eramprunyà exercint-hi aquell dret de presentació.
Sigui com sigui els Marc van ser una prominent família de nivell acomodat amb el suficient poder adquisitiu, que després serien ennoblits al ser anomenat Jaume Marc IV Cavaller de Sant Jordi pel rei Pere III el Cerimoniós.
Però tornem a la venda. El rei Jaume II vengué el castell i la baronia conservant per sí mateix el mer i mixt imperi, es a dir, l'administració de justícia. La venda es va efectuar el 4 de febrer de 1323, la quantitat de la venda fou lliurada a Francesc Ferriol, recaptador reial, estant confirmada aquesta venda pel Procurador General del Rei, l'Infant Alfons el vint i quatre de febrer del mateix any.
La presa de possessió de la baronia fou dirigida pel Batlle General tres dies després, es a dir, el dia 7, exercint les cerimònies que tota presa de possessió comportava. L'arribada com a senyor total de Pere Marc no va ser ben rebuda pels castlans i senyors del castell i el seu terme, ja que al ser una petita noblesa en un cercle tancat, a un senyor total de inferior estatus i sense pertinença a la noblesa no se li podia retre homenatge. Però la més reticent de tots va ser la castlana Blanca de Centelles, que es va negar rotundament a reconèixer-li com a senyor i a lliurar-li els censos i les rendes. Una carta del rei, amb data del dia vuit, es a dir, el dia següent, portada pel veguer de Barcelona, obligava a la castlana a retre-li homenatge al nou senyor. Nova negació de Blanca, cosa que portaria al rei a reclamar-li les postats sobre els castells d'Eramprunyà i Terrassa. No seria fins el 15 de març en que la tossuda castlana no hi cediria, reconeixeria i, potser obligada, retria homenatge a Pere Marc, fent jurament de fidelitat i vassallatge.
També li van retre homenatge Galcerà de Papiol, Pere de Vilarnau i altres, els quals Jaume II els va eximir de l'obligació de retre-li homenatge a ell mateix pels feus que hi posseïa a Eramprunyà.
El 17 de setembre del mateix any, el rei en agraïment i recompensa pels serveis prestats, va fer donació del mixt imperi a Pere Marc, ja que aquest encara seguia exercint les funcions de Tresorer Reial.
Pere Marc al ser senyor complet va voler eliminar totalment, el mateix que succeiria amb la resta de la nissaga, les interferències de la petita noblesa, entossudint-se en aconseguir tots els alous que aquesta hi tenia per aquells límits des dels temps dels comtes, cedits pel monestir de Sant Cugat. Aconseguí Pere Marc el domini, arribant a un acord, de la casa de La Roca i el va heretà la seva muller Maria.
Es important ressaltar que Pere Marc no va gaudir en pau i tranquil·litat els drets de la baronia. Altre cop la castlana, Blanca de Centelles, va escometre contra "lo prohom", aquesta vegada a causa de la recaptació del delme de 1323 que es va efectuar a Cambrils, quan segons la antiga costum aquest es devia recaptar en les cases que els castlans hi tenien a Viladecans. Una sentència arbitral va decidir que des de llavors els delmes es recollirien per anys alterns on ho escollissin Pere Marc i Blanca de Centelles.
En aquest moment s'ha de recordar que Pere Marc va tenir dos problemes abans, relatius a les seves propietats d'Eramprunyà: un que feia al·lusió a la demarcació i fitació del territori jurisdiccional del castell i l'altre a les complicacions que oferia la castlana Blanca de Centelles. Degut als problemes de la filla de Bernat de Centelles, Pere Marc decideix comprar-li la castlania, cosa que es va fer davant d'un notari de Barcelona, Bernat de Vilarrubia, el 22 d'abril de 1337, pagant Pere Marc a Blanca i al seu marit Guillem de Calders la quantitat de 141.000 sous barcelonesos de tern. Amb la castlania, Pere Marc va rebre uns documents en relació a la legitimitat de successió del domini, però no l'arxiu complet del castell, que el van conservar els successors de Blanca fins que van passar, amb tota la seva fortuna, al monestir cartoixa de Montealegre a Terrassa. Blanca, sent rica, vídua i sense successió directe, es va marxar a Terrassa on va fundar la Cartoixa de Vallparadís.
Amb la marxa de Blanca de Centelles no li minvarien els problemes jurisdiccionals i administratius a Pere Marc. Blanca de Centelles havia recompensat a Berenguela de Castellarnau, mercès els serveis prestats, amb la donació absoluta i amb caràcter hereditari del càrrec de Batlle o administradora de les rendes de la castlania d'Eramprunyà, aprovant aquesta donació el propi monarca l'any 1322. Al morir Berenguela va reprendre o heretar el càrrec el seu marit.
Un cop comprada la castlania, Pere Marc li va reclamar a Simó de Castellarnau el càrrec heretat de la seva esposa Berenguela, adduint que la venda del castell havia estat completa y que amb la compra de la castlania tot quedava per a ell. La qüestió es va portar a arbitratge, ja que al intentar mantenir el càrrec el marit de Berenguela, Pere li respongué que l'assumpte estava entre ell i la ex -castlana. La sentencia es portà a terme amb els dos litigants mencionats per Pere Marc, Blanca i Simó, quedant la solució arreglada pagant-li Blanca a Simó 3000 sous de tern.
Pere Marc també va recollir alguns beneficis de la compra de la baronia. Així amb data del 29 de juliol de 1324, el rei va donar permís a Pere Marc de poder celebrar mercat tots els dimarts en el lloc de La Roca, al terme d'Eramprunyà. Després obtindria del rei Pere IV el privilegi de celebrar-lo a Sant Climent i, en un document datat el 3 de d'abril de 1338, se li autoritzà a celebrar-lo on més li convingués de ambdós llocs.
Hem assenyalat més a dalt que un dels problemes que ja va tenir Pere Marc fou el de la delimitació jurisdiccional del terme del castell al existir en el mateix terme d'Eramprunyà diferents jurisdiccions i senyorius. Sol·licità doncs, el senyor d'Eramprunyà, arbitratge al rei sobre les delimitacions i aquest va accedir-hi encomanant-li la qüestió a Bernat de Fonollar i a Berenguer de Coteyl, lletrat de Barcelona, el 13 de març de 1324. Potser a instàncies del propi Pere Marc, temps després el rei va ordenar als jutges que activessin les diligències i que el solucionessin extrajudicialment. Aleshores havia mort Bernat de Fonollar i el va substituir G. de Jaffer. Després de tres anys es va dictar la sentència arbitral en el puig del Muntbaix, (avui Sant Boi) terme del castell d'Eramprunyà el 28 de juliol de 1327, quedant solucionat el litigi que per aquest motiu van tenir Pere Marc per un cantó, Francesc Burgués, senyor de Viladecans per l'altre, Guillem, senyor de la Torre, situada en el mateix lloc i Antiga, vídua de Pere Burgués, senyora de Gavà.
La descripció de com va quedar la demarcació la transcriu Francesc Bofarull, quedant aquesta així: "Els arbitres van assenyalar com a termes jurisdiccionals del castell d'Eramprunyà els que segueixen: començant per llevant, o sigui cap a la part del riu Llobregat, des de l'alçada de l'anomenat Puig Muntbaig, la línia fronterera baixa fins el lloc de la serra on es troba la pedra dita "Pera Foradada", i des d'allí sempre baixant, passa pel rec de Sales i per l'estany de Remolar fins el mar; segueix per la vora del mar al sud de dit estany i continua cap el de la Mutra. Fixant les llindes del terme d'Eramprunyà per l'oest i pel nord la riera de La Sentiu, l' Honor denominat Rosell, el puig de Garart, la riera de Sant Llorenç, la capella d'aquest sant, el puig d'Alió de Miramar, el cim del puig de Aguilar i la riera de Sant Climent.
Dintre els termes del castell s'estenen inclosos Viladecans, Gavà i la Torre de Guillem Burgués; però els arbitres determinarien les llindes particulars, internes i privatives d'aquests tres termes, els quals estan a migdia del mar i estanys de Remolar i de la Murtra, ambdós exclusius, això és, sense quedar inclosos a la seva rodalia. El terme de Gavà confronta a l'estany de la Murtra amb el terme del castell d'Eramprunyà i la línia puja cap a les muntanyes entre els llocs de Gavà i de La Roca. Seguint dit estany cap a la capçalera superior del mateix, on hi ha una fita coberta. Fins el mas de Saburit es del terme de Gavà. L'hort de Pere Marc queda a l'oest de dit terme de Gavà i des d'allí seguint la riera i el torrent fins la creu dita Creu de Garart. Les masies de Pere Bertran, Ramon Ferrer de Fontanals i Arnau Guerart de Font Dohua son terme de Gavà; i les de Bernat Barqueres dez Puig, Bernat Barqueres de Sant Pol de Fontanals, Ramon Sescases i la capella són del terme del castell.
Des de la dita Creu de Garart fins la casa del mas de sa Manera de'n Cunit, ara deshabitada i el puig de Guerart amb el seu mas seran igualment d'Eramprunyà, així com baixant de dit mas fins la riera i capella de Sant Llorenç.
Des de la riera i capella de Sant Llorenç segueix pujant el terme de Viladecans, excloent-t’hi les masies de Domingo Ros i Guillem Bertran fins la muntanya, el cim del puig d'Alió i el de Miramar i continua la llinda per la serra fins dalt del puig d'Aguilar i d'allí a la riera de Sant Climent, pujant per la qual s'arriba al puig de la Roqueta i continua pujant cap el puig de Muntbaig. Des d'aquest punt baixa per la serra en direcció al mar pel rec de Sales i la sèquia Gazangola i l'estany de Remolar, acabant en el mar.
De manera que tot el situat a O. i N. de la línia divisòria fitada des del Muntbaig al mar quedava com a territori especial d'Eramprunyà, però el castell abraçava en totalitat les altres de Gavà, Viladecans i Torre Burgesa."
Per evitar en el futur discussions i més matèria d'arbitratges, els jutges van decidir imposar una sèrie de punts que ambdues parts van acceptar, així els cita també F. Bofarull:

“1. Els homes d'aquells llocs sortiran al crit de "Via Fors" del castell d'Eramprunyà i viceversa els del castell anirien al sometent dels llocs. Hauria penalització pels infractors.
2. Si el senyor d'Eramprunyà estigués en guerra, els senyors de les vil·les i Torre s’assegurarien de que per aquests feus no resultés perjudicat ni estès en perill el castell, o bé se li faria lliurament de les cases o fortaleses de Gavà, Viladecans i la Torre Burgesa.
3. El senyor d'Eramprunyà tindria farga i cobraria drets sobre la mateixa, conforme ja havia estat així fins llavors, però dels demés drets del castell termenat declara lliures i immunes als senyors.
4. Els senyors tindran la jurisdicció civil i la criminal amb excepció de mort o mutilació de membres, el mer imperi. Si un criminal s'aixoplugués en el terme del castell, els senyors tindrien dret a que se'ls hi fes lliurament del delinqüent i viceversa.
5. Hauria de respectar-se la jurisdicció del senyor d'Eramprunyà a les propietats o drets alodials que tingui por sí mateix o com pertinences als castlans en els termes de Gavà, Viladecans i Torre Burgesa.
6. Usdefruit recíproc de l'aprofitament de llenya, pesca, prats i cantera o arrencament de pedra.
7. Facultat dels senyors de les vil·les i la Torre de fer pesar el pa i imposar multes per falta de pes, però no podrien exercir aquest dret quan el pa menés cap a altres punts.”

Qualsevol castell que comprengués un terme el segle XIV havia de tenir adscrits pagesos de remença al seu senyoriu. Una de las servituds d'aquests remences era la de contribuir en la reparació del castell, ja fos treballant directament a l'obra o redimint-se de la servitud amb diners.
L'any 1337 al terme d'Eramprunyà existien uns cent pagesos de remença, que havien quedat exempts de l'obligació de reparar el castell per un temps de quaranta anys, mitjançant el pagament a Pere Marc de tres mil sous (els pagesos es distribuïen de la següent manera: 29 de Sant Climent, 31 del castell i 40 de La Roca ). Pere Marc havia promès, per ell i pels seus successors, que transcorreguts els quaranta anys, si es tingués que efectuar obres en els murs, fosos, muralles, barbacanes o arcs del castell, els donaria de menjar i beure mentre duressin les obres. Aquí podem descriure breument la situació dels remences a principis del segle XIV.
El segle XIV fou el pitjor segle de tota la baixa edat mitja, doncs va ser el segle de la fam degut al dolent de les collites i al despoblament rera les pestes. L'any 1333 fou l'anomenat "lo mal any primer" pels cronistes de l’època, ja que en els primers anys del segle van desaparèixer les expectatives de prosperitat que s’assenyalaven al principi de l'article. L'origen d'aquesta etapa depressiva es troba tan als canvis climàtics, un refredament del clima a principis del segle XIV, com en la ruptura entre els recursos alimentaris i la població. Els desequilibris de la primera meitat del segle XIV es van agreujar a partir de la segona meitat del segle restant amb l'aparició d’epidèmies de gran importància, la Pesta, que incidí negativament en l'evolució demogràfica. Es el 1348 quan l’epidèmia causa més estralls, provocant una gran mortalitat en pocs mesos. El 1362 va haver-hi un rebrot de l’epidèmia que es va conèixer com "mortaldat dels infants" i un nou rebrot el 1371 conegut com " mortaldat dels mitjans" fent referència a que la majoria dels morts eren persones adultes però no ancians. Tot això repercutiria greument en la relació dels remences i els senyors. Encara que s'hagués perdut la collita, el senyor seguia exigint la seva part, si no es podia efectuar el pagament mitjançant l'acostumat, es tenia que abonar amb altres tipus d’espècies o diners, pagant a l'any següent els endarreriments, més una multa i el delme corrent. Tot això va crear una pressió fiscal enorme a la pagesia i una pressió social que va començar a esclatar en petites revoltes que anirien creixent en violència gradualment fins l'esclat de la revolució general l'any 1462, arribant a un pacte de mitja solució amb la sentencia arbitral de Guadalupe el 1486 signada per Ferran el Catòlic.
Tornant a Eramprunyà seguim amb els problemes judicials de Pere Marc. Nou anys abans de la compra de la castlania a Blanca de Centelles, Pere Marc va tenir un litigi amb el senyor de Castelldefels, Ferrer Garí, això fou l'any 1328. Bertran de Seva tingué que dictar sentencia arbitral entre Ferrer Garí i Pere Marc sobre l'assumpte d'uns certs drets que Pere Marc pretenia exercir a Castelldefels. La sentencia dictava que la casa Quadra i lloc de Castelldefels amb tots els seus homes i pertinences devien estar dins el terme del castell d'Eramprunyà i sota el domini alodial de Pere Marc. Els homes tenien que anar al sometent convocat pel castell d'Eramprunyà o pel lloc de Castelldefels, amb l'agreujant de que si no s'efectuava resposta a la crida es pagaria una multa de cinc sous, que cobrarien a meitats els successors de Pere Marc i Ferrer Garí.
En un altre ordre de coses podem citar que en l'any 1326 Pere Marc va sol·licitar el trasllat de la capella de Santa Maria Magdalena del Sitjar, des de el seu emplaçament fins el moment, vers el lloc i casa de La Roca. Dita capella estava en un lloc horrorós, segons Pere Marc i la va canviar encara prometent millorar la dot i el benefici. El 4 de març el bisbat li concedeix la llicencia del trasllat però a condició de que hi quedés una capella oratori en el lloc on va estar l'original.
Com hem dit més amunt, durant el seu període de baronia a Eramprunyà, Pere Marc va seguir amb les seves funcions de tresorer de Jaume II i després de Conseller Reial de Pere IV. El 1338 Pere Marc va morir , no sense deixar abans testament, una vídua i set fills. Al seu testament, fet davant el notari de Barcelona, Pere de Folquers el 13 de juliol de 1338, va deixar escrit, entre d'altres coses, el seu desig de ser enterrat a la capella de Santa Maria que ell mateix havia fundat en el convent dels Frares Predicadors de Barcelona, lloc on es sepultaren també els seus descendents. Va llegar 50.000 sous de tern, dels quals en va separar 100 per comprar un cens amb el que pagar a un prevere que cada dijous de l'any, a la capella de Santa Maria Magdalena, pregués per la seva ànima i la de Ferrer de Sant Martí, o la d'aquell que hagués fundat originalment la capella; i els demés dies de la setmana a la capella de la casa de La Roca encengués un ciri per la seva ànima. Per últim, com evidencia del seu interès en guanyar-se el cel o tan sols com a mostra de bon cor, citarem el desig de que al ocórrer la seva mort, els seus marmessors compressin un pany de tissú d'or de la millor qualitat que es podés trobar i que amb aquest es tapés el seu cos fins que es verifiqués el seu enterrament i després aquest pany es donés a alguna església o be es vengués i el seu valor fos repartit entre els pobres.
A la baronia Pere Marc fou succeït primerament pel seu fill Pere, però aquest va morir aviat i el va substituir el seu germà Jaume Marc I.


BIBLIOGRAFIA

Art Romànic i Feulalisme al Baix Llobregat. Montserrat Pagès i Paretas. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona 1992
El Castillo y la Baronia de Aramprunyá. Francesc Bofarull i Sans. Barcelona 1911
Els Castells Catalans. vol. I. Rafael Dalmau Editor. Barcelona 1967
Els Comtes Sobirans de la Casa de Barcelona. VV..AA.. Edicions 62- Generalitat de Catalunya. Barcelona 2002
Jaume I - Pere el Gran. Ferran Soldevila. Biografies Catalanes . Historia de Catalunya. ed. Vicens Vives 1991. ed. de l'Observador
Pagesos i Remences. El Món Rural Medieval. Andreu i Joan Ramon Varela. ed. Barcanova 1993

No hay comentarios: