IV Trobada D'Estudiosos d'Eramprunyà

Els propers dies 3 i 4 de desembre tindrà lloc la IV edició de Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà, organitzada pel Grup d’Investigacions Històriques de Castelldefels. Aquest cop l'edició estarà dedicada a la preservació del patrimoni.
La trobada es durà a terme a la biblioteca Ramon Fernández Jurado de Castelldefels, i serà presentat un treball conjunt sobre la cerca de les fites al terme d’Eramprunyà. Durant les jornades també es presentaran els diferents treballs de recerca portats a terme pels centres participants, com el Grup Tres Torres de Viladecans, Centre d’Estudis de Gavà i el Centre d’Estudis Beguetans entre d’altres. També es visitaràn diferents llocs relacionats amb el terme i castell d'Eramprunyà.
Esperem que la publicació d’aquests treballs no es faci esperar gaire.

La Conquesta de Barcelona pels Francs

La Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, o més coneguda com a Barcelona en l’actualitat, va començar a ser edificada entre els anys 15-13 a. C. per ordre d’August durant les guerres càntabres. I des de llavors fins el segle XX han estat moltes les vegades en que ha estat assetjada i presa pels exèrcits enemics. Però si hi ha que destacar algun d’aquests setges i destruccions de l’urbs, devem fer-ho amb tres: La presa de la ciutat als musulmans per les tropes franques de Lluís el Piadós; La destrucció de Barcelona per part d’Al-Mansur, quedant aquell infortuni en les cròniques de l’època com el dia que va morir Barcelona i, per últim, la presa de Barcelona per les tropes felipistes a l’any 1714, data que és celebra a Catalunya com dia de festa nacional. Avui tractarem sobre el primer, més endavant farem un post sobre la destrucció portada a terme per Al-Mansur en 985.

Antecedents

El regne franc venia patint una continuada sèrie d’atacs i saquejos per part dels normands en els territoris del nord i pels àrabs en els del sud i, els territoris de l’est, estaven sacsejats per les hordes d’Avars provinents d’Hongria. I a tot això hauria que sumar-li una sèrie de problemes en els Estats Pontificis,[1] que creaven a Carlemany una despesa de tropes ingent, la qual no podia atendre. La solució fou la creació d’uns estats tap que frenessin, al menys, les correries dels pobles a l’est del regne i dels sarraïns al sud per així poder dedicar el major esforç a controlar les terres septentrionals, que eren les que més mals de cap produïen al monarca.
Aquests estats, a mena de protectorat en un principi, serien les anomenades Marques. Les Marques eren unes fronteres que és defensaven soles, traslladant el poder reial a un representant seu o vicari, representat aquest pel paper del comte. A Hispània seria la Marca Hispànica o Marca de Septimania. Aquesta Marca Hispànica estava delimitada pels territoris de les actuals Catalunya, Aragó i Pamplona.
La idea havia estat en un principi guanyar tot el territori fins l’Ebre pel sud, assegurant així una extensa zona fins a poder conquerir tota la península. Un dels somnis de Carlemany fou el de reunir tot el món cristià sota una sola mà i fundar la Ciutat de Déu, un món lliure de bàrbars normands i sobretot d’infidels sarraïns. Per tant la conquesta de la Península Ibérica era un objectiu a portar a terme, que encara que llunyà, era factible.
Mentrestant, els assumptes interns a la Hispània musulmana anaven prenent uns rumbs que canviarien la fisonomia política d’aquesta, influint en la resta de la península. En l’any 756, Abderramà I va derrotar a l’emir Yusuf al-Fihrí i va prendre Còrdova, proclamant-se emir independent de l’Al-Andalus i fundant la dinastia Omeia. Aquest seria un fet importantíssim, ja que trencaria la unitat del món musulmà.[2] Poc abans del 777, el califa de Damasc va enviar un representant a Hispània per intentar revoltar algunes zones o valiats contra el nou emir. Després de recórrer tota la costa mediterrània, va arribar fins Barcelona, on va convèncer al valí de la ciutat (governador àrab), Suleyman Ibn al-Arabí, que va intentar independitzar-se de Còrdova.[3] Junt amb altres valís decideix demanar ajut a Carlemany per a tal empresa.
Així en l’any 777, durant l’assemblea de Padderborn i mentre que el rei franc esperava una comitiva dels saxons per retre-li homenatge, arriben els representants àrabs oferint-li a Carlemany, a canvi del seu ajut, la ciutat de Saragossa. El rei, veient l’ocasió de crear un protectorat en Hispània, accepta i l'expedició es duu a terme a l’any següent. Quan Carlemany va arribar front les muralles de Saragossa, creient que se li anava a rendir la plaça amb facilitat, va trobar la resistència del valí i, sense poder fer front a un llarg setge, el rei ordenà la retirada de les tropes, no sense abans destruir la ciutat de Pamplona al seu retorn a Aquisgrà. Com resposta a la devastació d’aquesta ciutat, la reraguarda dels francs és destruïda pels gascons o els bascos--- aquesta qüestió encara no està del tot dilucidada pels experts--- en una emboscada en els estrets congosts de Roncesvalles, entre els passos d’Ibañeta i Valdecarlos. Allí és on mor el dux i primer camarlenc, Rotllan, que havia estat com un fill per a Carlemany.[4] Aquest va jurar que mai més tornaria a trepitjar terra hispànica, cosa que va complir.
Però els saquejos sarraïns continuaven en les terres de frontera i per tant es tenia que posar fi a aquell problema abans que es convertís en un de més gran. Les ràtzies musulmanes no eren molt freqüents, però agreujaven el problema fronterer. De fet eren el mal menor de Carlemany, ja que la seva preocupació principal eren els normands i saxons del nord i la defensa dels Estats Pontificis.
Ja en l’any 725 Carles Martell havia conquerit la Septimania i en 732 va detenir definitivament l’avanç àrab cap a Europa en Poitiers. El seu fill Pipí el Breu, pare de Carlemany, va prendre Narbona en l’any 759, alliberant també el Roselló, punt que podria remarcar-se com el inici de la alliberació de les terres catalanes.[6] En 785 la ciutat de Girona es lliurarà per motu proprio als francs per fugir del domini musulmà, sent anomenat com a primer comte, d’origen franc, Rostany. També en 793 es lliurant al poder franc els comtats de l’Urgell, Cerdanya i el Conflent. Aquesta fugida i instal·lació de pobladors en territoris francs, permès per les autoritats, portarà a Carlemany a publicar dos Capitulars sobre els refugiats.
En el preàmbul dedicat a aquests emigrants arribats des d’Hispània podem llegir:

” Alguns homes, moguts per la iniqua opressió i el cruel jou que sobre ells imposaven els sarraïns, enemics de la cristiandat, van abandonar les seves pròpies cases i les seves propietats que per dret hereditari els pertanyien i, des d’Hispània van venir a nosaltres i es van establir en la Septimania i, arrancant-se de la potestat dels sarraïns es van sotmetre al nostre domini per la seva lliure i espontània voluntat.”[7]

Així, amb la conquesta de Girona, la primera Marca establia els seus primers límits fins el riu La Tordera.[8] Semblava que la conquesta de Hispània es quedaria en només això pel moment, però en 793 l’emir de Còrdova ataca de nou les fronteres franques en Hispània. Comandats per Abd al-Maliq, un dels millors generales de l’emir, els musulmans ataquen Girona, arrasant també les comarques de Carcassona i Narbona en la Septimania, arribant fins la de Roergue. Sense poder prendre Tolosa, a la tornada, seguint la via del riu Segre, van devastar la ciutat de Urgell.[9] Aquest seria el punt d’inflexió que portaria a Carlemany a prendre la decisió de frenar l’avanç musulmà creant una frontera que li ajudés amb aquell anhel. En l’assemblea convocada per Lluís el Piadós a Narbona el 798, li és ordenat al comte Borrell d’Urgell i Cerdanya, repoblar, guarnir i fortificar algunes places, amb intenció de fer-les servir com a base per a la conquesta de Barcelona. Es van fortificar Osona, Cardona i Casserres.

La Conquesta de la Ciutat.

Desafortunadament la documentació de que es disposa sobre aquest capítol de la historia es realment escassa. Tant en el que es refereix a documentació escrita com a l’arqueològica. Els principals documents que parlen de la caiguda de la ciutat en mans franques son d’origen musulmà. Així, podem llegir en la descripció que ens fa de la caiguda de la ciutat el historiador àrab Ibn Hayyan, el següent:

“En l’any 185 (20 de gener de 801 - 09 gener 802) l’enemic franc--. Què Déu els maleeixi!— va conquerir la ciutat de Barcelona, en l’extrem de la frontera oriental dels musulmans (...) va penetrar en aquesta frontera i s’aprofità traslladant la seva guarnició i fent retrocedir la dels musulmans fins a Barcelona, sobre la que va caure amb tot el seu pes, assetjant-la amb totes les seves forces. Al trobar-se el governador de la ciutat, Sadún al-Ruanyní, desemparat de tots els musulmans, l'enemic la hi va arrabassar i allí fou traslladada la guarnició franca de la ciutat de Girona. Aquesta fou una gran desgracia per als musulmans.” [10]

Però altres fonts ens donen més dades, encara que la seva fiabilitat sigui posada quelcom més en reserva. Així podem llegir una bona descripció de la conquesta en el poema Fets i Gestes de Ludovic Pius, d’Ermold el Negre.
A finals del 800 es va reunir un enorme exèrcit compost per francs, rossellonesos, gascons, gots, provençals, gironins, aquitans, borgonyons, etc. Per a prendre la ciutat. Es van dividir en tres fronts. El primer, que faria el setge efectiu, estaria comandat pel comte Rostany de Girona; el segon, dirigit pel duc Guillem de Tolosa i el comte Ademar de Narbona, se establiria entre Lleida i Saragossa para detenir qualsevol tipus d’ajut que pogués venir de Còrdova i per últim, el tercer front encapçalat pel propi Lluís el Piadós, que esperaria aquarterat en el Rosselló a que la ciutat capitulés.
El setge va durar uns sis mesos. Dolors Bramon apunta a que va ser des de finals de la tardor de l’any 800 fins la primavera del 801.[11] I en concret entre el 3 i el 4 d’abril d’aquell any, que va coincidir amb Setmana Santa.
L’exèrcit havia acampat al redós de les muralles de la ciutat. Segons la crònica d’Ermold el Negre, Barcelona estava rodejada de frondosos boscos, els arbres dels quals van ser utilitzats per l’exèrcit franc per a la fabricació d’escales, estaques per a palissades i tota classe d’artefactes per l’atac a les muralles:

“... l’exèrcit franc corre en massa per aquí i per allà per preparar la ruïna de Barcelona. Es precipiten als boscos. Ressonen els cops de les destrals. Cauen els pins. Els pollancres són abatuts. Un construeix escales, altre prepara estaques, altre transporta armes amb celeritat, altre amuntega pedres.” [12]

Mai es va arribar a lluitar a camp obert, les muralles van aguantar els embats dels ariets francs. Recordem que aquestes muralles van ser construïdes en temps de Dioclecià, entre els segles III i IV, i que fou precisament a rel d’una destrucció franca portada a terme en el segle III (260 dC.)[13] Els atacs van ser constants, però els musulmans estaven ben parapetats en les 78 torres de defensa de que disposava la ciutat. Veient que el setge s’allargava i que arribaria fins l’hivern, el valí de la ciutat, Sadún al-Ruanyní, va idear una estratagema per poder anar en busca d’ajut a Còrdova, però aquesta va acabar fatalment, ja que fou descobert i capturat, sent portat posteriorment a Aquisgrà on fou executat.[14] Rera aquest episodi, li va ser donat l’avís a Lluís en el Roselló perquè vingués a donar el cop final a la presa de la ciutat. Al veure arribar, dos mesos abans de la capitulació, a l’exèrcit de reserva, el desànim va fer efecte en la població barcelonesa. Finalment i rera varis mesos de setge, la ciutat, cansada de passar gana, privacions i tensió per la guerra, decideix obligar al nou valí a lliurar la plaça. El fet de que fos lliurada la ciutat per lliure capitulació, ho podem trobar en el preàmbul del Capitular redactat per Carlemany i que està dedicat als habitants de Barcelona:

“ Els gots o hispans, habitants en la famosa ciutat de Barcelona o en el castell de Terrassa, fugint del cruel jou dels sarraïns, enemics del món cristià, se’ns van acostar i van donar o cedir lliurement la seva ciutat a la nostra magnipotència, i sostraient-se a la potestat dels sarraïns, es van sotmetre al nostre domini per la seva ràpida i lliure voluntat.” [15]

Rera la presa de Barcelona, als habitants àrabs i berebers se’ls atorgà un termini de temps per abandonar la ciutat. Segons Dolors Bramon va ser d’un any.[16] Els musulmans van abandonar la ciutat, establint-t'hi, possiblement, una guarnició a Sant Boi de Llobregat.[17]
Pels habitants cristians de la ciutat es va garantir el respecte a les seves propietats, el vigor de la pròpia llei, la facultat de jutjar-se entre ells mateixos i l’exempció d’impostos.
Després de la conquesta quedava la reorganització de les terres i el hinterland pertanyent a la ciutat. Es va fortificar la zona fins el Llobregat, erigint algunes fortaleses per a salvaguardar el camí cap a Barcelona i reforçar la frontera. Lluís el Piadós i el comte Ingobert van intentar infructuosament conquerir les terres fins Tortosa, per delimitar la frontera en el delta de l’Ebre, com havia estat la primera idea de Carlemany, entre els anys 809 y 811. La Marca fou organitzada en comtats, que en realitat ja existien des de l’època del Baix Imperi i que havien estat conservats pels visigots. [18] Els comtes en un principi van ser d’origen franc, el primer comte de Barcelona va ser Berà.
Bramon, citant a Lévy Provençal[19], ens diu que Barcelona va substituir a Girona com baluard capdavanter del poder franc en front a les terres musulmanes. I Ramon d’Abadal va deixar escrit que la presa de Barcelona, l’única ciutat hispànica que fou guanyada pels francs, va produir una gran impressió en tot l’occident pel ressò que es reflexa en la majoria dels anals de l’època.[20]
Rera la conquesta de 801, la ciutat va tornar a caure en mans sarraïnes per un breu període de temps i va ser atacada en diverses ocasions, incloent-t’hi l’atac d’Aissò en el 826, que va defendre el comte Bernat de Septimania. Però això ja s’allunya del marc de la nostra breu exposició. N’hi ha prou a dir que majoritàriament la cuitat va romandre en mans cristianes definitivament i que no va ser fins l’any 985 en que fou assetjada i destruïda, aquest cop pels sarraïns, història aquesta que queda pendent per a un altre post.

Salut, The Damned.


NOTES

[1] La salvaguarda de las fronteres dels Estats Pontificis, amenaçades per Desideri, duc de la Toscana i rei dels llombards. Desideri havia envaït els Estats Pontificis i el Papa Adrià I va demanar ajut a Carlemany, que va reconquerir els territoris, derrotant a Desideri en la batalla de Pavia en 774.
[2] Dels Visigots als Catalans. Ramon d’Abadal i Vinyals. Edicions 62 Vol. I Barcelona 1986.
[3] Ramon d’Abadal i Vinyals, op. Cit.
[4] Algunes fonts informen que Rotllà va ser el nebot de Carlemany, entre elles El Cantar de Rotllà.
[5] Carlemany. Jacques Delperrié de Bayac. Edicions Orbis. Barcelona 1985.
[6] La Marxa Cap a la Independència de Catalunya (877-988) Miquel Coll i Alentorn. Llibres d’Avui. Barcelona 1989.
[7] Publicat en Els Primers Comtes Catalans. Historia de Catalunya Vol. I Ramon d’Abadal. Editorial Vicens –Vives. Barcelona 1983.
[8] Miquel Coll i Alentorn. Op. Cit.
[9] Dels Visigots als Catalans. Ramon d’Abadal i Vinyals Edicions 62 Vol. I Barcelona 1986
[10] Dolors Bramon a: 3 d'abril de 801: la conquesta cristiana de Barcelona. Revista L’Avenç. Núm. 257 abril de 2001
[11] Dolors Bramon op.cit.
[12] Poème sur Louis le Pieux et épitres au roi Pépin. Ermold le Noir. Ed. E. Faral, Les classiques de l’historie de France au Moyen Age, París 1964.
[13] F. P. Verrié. La Barcelona del Món Antic en Barcelona en la Seva Historia. Breu historia de la ciutat. Frederic Udina, F.P. Verrié et alterii
[14] Ermold el Negre. Op. Cit.
[15] Publicat en Els Primers Comtes Catalans. Historia de Catalunya Vol. I Ramon d’Abadal. Editorial Vicens –Vives. Barcelona 1983
[16] Dolors Bramon op.cit.
[17] Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Montserrat Pagès i Paretas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 1992
[18] Miquel Coll i Alentorn. Op. Cit.
[19] Dolors Bramon op.cit.
[20] Dels Visigots als Catalans. Ramon d’Abadal i Vinyals Edicions 62 Vol. I Barcelona 1986

Bibliografia:

--. Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Montserrat Pagès i Paretes. Edicions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 1992
--. Carlemany. Jacques Delperrié de Bayac. Edicions Orbis. Barcelona 1985.
--. Dels Visigots als Catalans . Ramon d’Abadal i Vinyals. Edicions 62, vol. I Barcelona 1986
--. Dolors Bramon a: 3 d'abril de 801: La Conquesta Cristiana de Barcelona. Revista L’Avenç. Núm. 257 abril de 2001
--. Els Primers Comtes Catalans. Historia de Catalunya Vol. I Ramon d’Abadal. Editorial Vicens Vives. Barcelona 1983
--. Barcelona en la Seva Historia. Breu Història de la Ciutat. Frederic Udina, F.P. Verrié et alterii. Ajuntament de Barcelona. Barcelona 1971
--. La Marxa Cap a la Independència de Catalunya (877-988) Miquel Coll i Alentorn. Llibres d’Avui. Barcelona 1989.
--. Poème sur Louis le Pieux et épitres au roi Pépin. Ermold le Noir. Ed. E. Faral, Les classiques de l’historie de France au Moyen Age, París 1964.

Ps. Aquest post va ser publicat amb anterioritat en castellà i català per mi en els meus blogs Calix Permixtio i Calaix Per Mistos en abril de 2008 i març de 2011 respectivament.

Primer document on es cita Eramprunyà amb el nom de Rodanas

Aquí presentem el document en que es fa menció per primera vegada del castell amb un altra nom diferent al d’Eramprunyà. Aquest nom seria el de Rodanas, que es documenta aquí de forma tardana, ja que sembla que aquest nom devia ser més antic que el que ens ha arribat fins avui dia. Es tracta d’una donació d’unes terres fetes a Santa Maria de Castelldefels l’any 970 i situades dintre el terme d’Eramprunyà.
En relació al nom del castell direm que aquest no ha estat encara aclarit del tot, al menys fins ara. S’han proposat diferents interpretacions, però la més acceptada es la del significat que vol dir lloc o terra vermella, que vindria a ser grosso modo: Era = Terra y Prunia = Bruna = Marró o Vermellosa, fent referència al color de les pedres en que la fortalesa està bastida. Però resulta que el castell no es va dir sempre així, com he dit més amunt el seu nom des d’antic sembla que va ser el de Rodanas, tal i com ho testimonien alguns documents, però curiosament aquest nom no el va dur tan sols Eramprunyà. El castell de Sant Jaume o conegut millor com a Castellví de Rosanes, a prop de Martorell, era portador també d’aquest nom, ja que el actual de Rosanes antigament havia estat Rodanas als documents. Segons sembla per la documentació, a Eramprunyà el nom el va canviar el costum popular, ja que això queda reflectit quan en els documents es diu: “In terminio de Castro Rodanas que vocant Erapruniano” Però bé, no vull aprofundir en aquest tema aquí, ja que tinc pensat de fer-hi un post dedicat íntegrament al nom, ara tan sols vull publicar aquest document on es cita per primer cop el castell d’Eramprunyà com a Rodanes.
Per altra banda, em cal dir que en aquest document la precisió de les afrontacions ens ha deixat ubicar el lloc on es troba aproximadament la terra de la donació, que va haver d'estar situada a prop de la riera de les Comes, entre Can Colomer dels Escarabats i el Coll de la Creu.

DADES DEL DOCUMENT

DATA: 1-06-970

TIPUS DE DOCUMENT: Donació pietosa

NOMS DELS DONADORS: Lobelo, Juliana i els seus fills Recosindo i Suniario

ASSUMPTE: Donació d'un alou a Santa Maria de Castelldefels

LLOC: Es fa donació a Santa Maria d'unes terres situades prop del camí de
Sant Climent i el Munt Baix

AFRONTACIONS: "Et affronta hec omnia :de circi in via de s. Clemento et de aquilonis in terminio de Monte Baio, et de meridie in via, et de occiduo in ipso torrente, qui discurrit "

SIGNATURES I TESTIMONIS: Lobellus, Juliana, Recosindo, Suniario, Jelmiro, Petrus, Vives,

ESCRIVÀ: Eldericus, prevere

DATA ORIGINAL DEL PERGAMÍ: A les calendes de juny, durant el XVIè any del regnat del rei Lotari. ( Kal. Iunii, a Xº VI regnant Leutarius, rex)

Nº DE DOCUMENT A L’ARXIU DEL A.C.A. : Cart. , f 273, nº 842

Nº DOCUMENT AL CARTULARI: 92

Nº PAGINA AL CARTULARI: 76

Nº VOLUM DEL CARTULARI: I

OBSERVACIONS: Es tracta del primer document en que es fa referència al castell d’Eramprunyà amb altre nom per primer cop.

DOCUMENT ORIGINAL

In nomine Domine. Ego Lobellus et uxor mea Juliana, femina, et filios meos, id. est, Recosindo e Suniario. Manifestum est quia placuit animis nostris, et placet, nullus quoquegentis imperio, nec suadentis ingenio, sed propria et expontanea nobis hoc elegit cum Deo bona voluntate, ut fecissemus carta de nostrum alodem ad domum s. Maria cenobii, quod est sita in comitatum Barch., sive in terminio de Castro Rodanas, que vocant Eraproniano, sive in locum que vocant Castello de Feles; et avenit nobis per quacumque voce. Et affronta hec omnia: de circi in via de s. Clemento, et de aquilonis in terminio de Monte Baio, et de meridie in via, et de occiduo in ipso torrente, qui discurrit. Quantum in istas affrontaciones includunt, sic donamus ad domum s. Maria ipso maso, qui est casale, cum ipso feregenale, et ipsos arbores, ab integrum; et aliut quod remanet, teris et vineis, cultis et ermis, quantum ibidem abemus, aut abere debemus, in tale capcione, ut nos aut posteritas nostra teneamus et posideamus, et ipsa tasca dare faciamus a s. Maria. Quod si nos, aut ullus homo, qui ista scriptura inrumpere voluerit, non hoc valeat vindicare, sed componan aut componamus hec omnia in duplo cum omnem earum inmelioracione, et primis ira Dei incurrat et cum Iudas Scariothis participacionem accipat, et ex liminibus s. eclesie extraneus fiat.
Facta donacione die kal. iunii, a Xº VIº, regnante Leutarius, rex.
S+m Lobellus; S+m Juliana; S+m Recosindo; S+m Suniario, nos qui hec fecimus et firmare rogavimus; S+m Jelmiro; S+m Petrus Vives.
(a) Eldericus, presbiter, qui hec scripsi cum literas superpositas in verso primo ss. die et anno quod supra.

TRADUCCIÓ

En nom del Senyor. Jo , Lobellus i la meva muller Juliana, dona, i els meus fills que són Recosindo i Suniari. Es evident, perquè plau a les nostres ànimes i li plau (a Déu) que ni per coacció imperativa ni per cap engany de ningú, sinó que per pròpia i espontània bona voluntat i elegits per Déu es que fem carta del nostre alou per a la casa del monestir de Santa Maria, que es troba al comtat de Barcelona, ja sigui al terme del castell Rodanas, al que anomenen Erapruniano, o ja sigui al lloc que anomenen Castell de Fels; i que hem obtingut per qualsevol veu.(1) I tot això afronta amb: a llevant amb el camí de Sant Climent i pel nord amb el terme del Munt Baix, (2) i pel sud amb el camí i per ponent amb el torrent que allí hi ha. Tot el que aquestes afrontacions incloent ho donem per la casa de Santa Maria, el mas amb el casal, amb el farraginal(3) i els arbres, íntegrament tot i tot el que queda: terres, vinyes, cultius i erms, tot quant tenim o devem de tenir-hi per dret.(4) I perquè la tinguem i posseïm, nosaltres o els nostres descendents, demanem a s. Maria la tasca.(5) Si nosaltres o algun home volgués trencar aquesta donació, que no li sigui possible reclamar-la, sinó que pagui o paguem el doble amb totes les millores. I que primer incorri en la ira de Déu i com Judas Iscariot que va sofrir per la seva participació, sigui com un estrany fora de la s. Església.
Feta la donació els dies de les calendes de juny, en el XVIé any del regnat del rei Lotari.
S+m Lobellus; S+m Juliana; S+m Recosindus; S+m Suniario, nosaltres que això hem fet i que demanem que es signi. S+m Jelmir; S+m Petrus Vives.
(a) Eldericus, prevere, qui això ha escrit amb lletres posades en primer vers i ss. El dia i any més amunt dit.


Notes
1) En aquesta frase tan estranya trobem en realitat una norma jurídica. Encara que el mot esdevé de la paraula llatina vox (veu) es tractaria veritablement d’un dret que hi havia per demanar una propietat o qualsevol altre cosa en un judici com a compensació. Per tan això vol dir que aquell alou el van obtenir en haver-lo demanat per dret en un judici.
2) Entre Sant Boi i Viladecans.
3) Farraginal es el camp on es conrea el farratge, es a dir, plantes per alimentar el bestiar.
4) in tale capcione en el original, fa referència al dret d’ús adquirit sobre aquells bens.
5) La tasca era el pagament proporcional d’una collita, i aquesta es podia reservar en una donació per usdefruit dels propis donadors, com es en aquest cas.

Bibliografia.
--- Cartulari de Sant Cugat del Vallés. Vol I Msn. Josep Rius. Edicions del CSIC. Barcelona 1945
--- L’Arxiu Antic de Santa Anna de Barcelona. Del 942 al 1200. (Aproximació històrico- Lingüística) Vol. I Jesús Alturo i Perucho. Fundació Noguera. Barcelona 1985
--- Léxico Hispànico Primitivo. (Siglos VIII al XII) Ramón Menéndez Pidal, Rafael Lapesa y Constantino García. Edición al cuidado de Manuel Seco. Ediciones de la Real Academia de la Lengua Española. Madrid 2003

Testament de Saurina de Santa Oliva

TESTAMENT DE SAURINA DE SANTA OLIVA

(20 DE GENER DE 1229)

Aquí presentem el testament de Saurina de Santa Oliva, castlana d'Eramprunyà i filla de Guillem de Santa Oliva. Aquest testament es troba al Cartulari de Sant Cugat, al volum III. Però nosaltres hem fet servir la copia transcrita per Francesc Bofarull al seu llibre El Castillo y la Baronia de Aramprunya, Barcelona 1911, per ser més completa, ja que Msn. Rius va suprimir del document algunes parts que acostumen a ser fixes en tots aquests tipus de documents en aquella època. Així que ens ha semblat millor la versió sencera oferta per Bofarull.
L'original d'aquest document es troba al A.C.A ( Arxiu de la Corona d'Aragó) sent el foli 395.

ORIGINAL

In Christi nomine. Ego Saurina filia quondam Guillermi de Sancta Oliva, in meo pleno sensu et sana memoria facio meum testamentum in quo eligo manumissores meos videlicet Petrum Monetarium avum meum, Guillermum de Vico et Guillermum de Vico juniorem, quibus rogando precipio quod si me mori contingerit ante quam aliud testamentum fatiam, ipsi distribuant omnia bona mea mobilia et inmobilia sicut hic invenerint ordinatum. Primum dimitto Hospitali Sancti Johannis III solidos cum corpore meo ibi sepeliendo; et dimitto Guillermo de Sancta Oliva, fratre meo, omnem hereditatem que mihi pertinet aut pertinere debet rationi patris meo Guillermi de Sancta Oliva vel matris mee vel modis aliis, tam mobilia quam inmobilia ubique, tam in castro Sancte Olive quam in castro de Arapruniano, quam etiam in aliis locis. Item dimitto Ferrarie X solidos. Actum est hoc XIII Kalendas Februarii anno Domini Mº CCº XXº IXº
Sig+num Saurina predicte qui hoc testamentum laudo et firmo et a predictis meis manumissoribus firmarique rogo. Sig+num Petri Monetarii. Sig+num Guillermi de Vico. Guillermus de Vico laudans hoc firmat. Sig+num Raymundi de Casanova. Sig-num Bernardi Lul. Sig+num Arnaldi de Merola. Sig+num Petri de Rocha de Quarteria.
Sig+num Petri de Bages, notarii publici Barchinone, qui hoc scribi, fecit et clausit, cum litteris emendatis in linea Xª die et anno quo supra.

TRADUCCIÓ

En nom de Crist. Jo, Saurina filla del difunt Guillem de Santa Oliva, amb possessió de totes les meves facultats i amb bona memòria faig el meu testament, en el qual escullo evidentment com a marmessors meus el meu avi, Pere Monetari, a Guillem de Vico i a Guillem de Vico fill, als qui vaig pregar per endavant que si em sobrevingués la mort abans de fer testament, facin bona distribució de tots els meus bens mobles i immobles així com aquí trobem ordenat. Primer deixo a l’Hospital de Sant Joan III sous per quan el meu cos sigui enterrat allí. I deixo a Guillem de Santa Oliva, el meu germà, tota l’herència que em pertany o que considero que em deu pertànyer del meu pare Guillem de Santa Oliva y de la meva mare i d’altres coses, tant mobles com immobles de totes parts, tan del castell de Santa Oliva com del castell d’Eramprunyà com fins i tot d’altres llocs. Igualment deixo X sous al Ferrer. Acta feta a les XIII calendes de febrer de l’any del Senyor de MCCXXIX.
Sig+num la dita Saurina que aquest testament fa donació i firma i els ja dits marmessors meus als quals prego que signin. Sig+num Pere Moneder Sig+num Guillem de Vico. Guillem de Vico que testimonia aquesta signatura. Sig+num Raimon de Casanova Sig+num Bernat Llull Sig+num Arnau de Merola Sig+num Pere de Roca de Quarteria
Sig+num Pere de Bages, notari públic de Barcelona, que això ha escrit, fet i tancat, amb una lletra esmenada a la línia Xª el dia i any més amunt dit

LA VENDA DEL CASTELL ALS MARC I LA GESTIÓ ADMINISTRATIVA DE PERE MARC

Hem de considerar el període finisecular del segle XIII i els principis del XIV com un lapse important per la Corona Catalano-aragonesa. Es tracta d'una creixent expansió econòmica i territorial amb mires cap a l'exterior, la denominada expansió mediterrània.
Aquesta ja havia començat amb l'annexió de Sicília per part de Pere II el Gran (1276-1285), rera el seu matrimoni amb Constança, filla del rei Manfred de Sicília. L'entrada efectiva es va fer amb el desembarcament a Trépani de les seves tropes després l'oferiment per part dels sicilians de la corona de l’illa, al témer aquests la reacció de Carles I de Anjou-- rei que havia usurpat el tron als Hohenstauffen a la batalla de Benevento el 1226--- davant les denominades "Vespres Sicilianes", alçament generalitzat de sicilians contra els francesos, en les que va haver-hi una matança molt gran d’aquests.
Al morir Pere II el Gran el 1285, el van succeir els seus fills Alfons i Jaume. A Alfons li fou concedida la Corona d'Aragó mentre que Jaume obtenia la Corona de Sicília.
Alfons, anomenat el Franc o el Lliberal, va ser un rei molt jove i inexpert. Va arribar al tron als vint anys, intentant una política de pacificació. Va conquerir l’illa de Menorca i després de diverses negociacions amb França sobre la qüestió siciliana, va signar el tractat d'armistici de Tarascó o també anomenat de Brinhòlas, amb la Corona, França, els Anjou i el Papa, (1291) havent signat també el tractat de Canfranc (1288). Va Morir amb vint i cinc anys el 1291, sent succeït pel seu germà Jaume II, rei de Sicília. No oblidem pas que Sicília era un punt important per l’economia de la Corona, ja que es tractava d'una font d'ingressos i beneficis molt gran i, sobretot era una excel·lent base per a la recaptació de blat, a part de ser un imprescindible punt estratègic a les rutes mercantils de l’època.
El regnat de Jaume II es va caracteritzar pels seus constants conflictes polítics i militars. Els seus alts i baixos a les relacions amb Castella i les seves expedicions a Almeria, Múrcia i Àfrica que van causar un greu perjudici a l’economia de la Corona.
La política de Jaume II en vers a Sicília fou la de intentar mantenir-la annexionada a Catalunya, però els sicilians no hi estaven gaire d'acord i reclamaven la seva independència. El fracàs del tractat de Brinhòlas, va portar a signar a Jaume II i Carles I de Anjou la Pau d'Agnani el 1295, tractat aquest en que hi havien capítols favorables a la Corona, com era la devolució a Jaume II de Mallorca i demés illes Balears i per contra estava el lliurament de Sicília al Papa a canvi de les illes de Còrsega i Sardenya, amb l'obligació d'ajudar a aquest si els sicilians entraven en rebel·lió o queien en desobediència. Un altre punt era el lliurament dels presoners fets pel seu pare durant la croada contra Catalunya i la qüestió siciliana. Per part francesa s'hi pot destacar la pèrdua dels drets de Carles d'Anjou sobre els regnes d'Aragó, València i terres de Catalunya. Quan Jaume II va deixar el tron de Sicília aquest va recaure sobre Frederic II, germà de Jaume i Alfons, en imposar-ho els sicilians.
El 1298 el Papa Bonifaci VIII havia concedit la investidura a Jaume II sobre les illes de Còrsega i Sardenya, punt desitjable per la seva importància econòmica en el desenvolupament expansionista de la Corona. Però el rei retardà vint i cinc anys l’inici de la conquesta de les illes. No va ser fins el 1323 quan van partir vint galeres i altres vaixells del port de Portfangós cap a les illes, a les ordres de l'Infant Alfons, fill del rei, esquadra a la que es van afegir unes altres vint galeres més a València, col·laborant-hi també els mallorquins amb altres vint més, sumant un total de seixanta naus.
S'ha volgut evidenciar que l’economia sobirana estava prou desfeta malgrat el pagament, obligat per la Pau d'Agnani, de cent mil marcs de plata en diferents terminis, però la conquesta finalment s'havia portat a terme, com? Necessitant una gran quantitat de diners per a finançar la conquesta, el rei es va desprendre d'algunes de les possessions de la corona, entre d'altres la de la baronia d'Eramprunyà, la qual li havia estat confiscada a Bernat de Centelles, senyor fins aquells moments d'aquest castell. El rei vengué la baronia amb tots els beneficis, delmes, terres, boscos, fonts i demés a Pere Marc, tresorer reial i escrivà, per la quantitat de 120.000 sous barcelonesos de tern. El motiu per el qual es va desprendre de l'entrada a les arques reials dels delmes d'Eramprunyà es desconegut, però es pot argumentar com a hipòtesis de treball els continus conflictes que va tenir amb la Corona Bernat de Centelles i la seva funesta administració, a més dels incipients problemes que podia estar causant la filla d'aquest, la castlana Blanca de Centelles.
Pere Marc, conegut com a "lo prohom" o "lo antich", fou fill d'un altre Pere Marc, resident a Barcelona i home de lleis. Existeixen algunes discrepàncies sobre l'origen del llinatge dels Marc. Mentre que uns al·ludeixen al seu possible origen chueta, es a dir, jueu mallorquí, altres suggereixen un origen valencià i encara uns altres barceloní. El cert es que ja Jaume I en el seu "Llibre de les Particions", rera la conquesta de València i Mallorca, va fer donació a Pere Marc el 1249 de cases a Gandia i Beniquineyna com a botí obtingut per la seva participació en la conquesta. Aquest devia residir a Barcelona, però tenim que els següents descendents van arrelar a València i es van convertir en senyors d' Albalat i barons de Beniarjó . Un d'aquests Marc, Pere Marc el pare de Pere Marc "lo prohom" ve citat en una escriptura del 26 d'abril de 1287, es tracta del testament d’una tal Ferrera de Munterols, que va fundar un benefici a la capella de la Verge Maria de l’església de Santa Anna de Barcelona , cedint-hi el dret de presentació del beneficiari al notari Pere Marc. Més tard veiem els Marc d'Eramprunyà exercint-hi aquell dret de presentació.
Sigui com sigui els Marc van ser una prominent família de nivell acomodat amb el suficient poder adquisitiu, que després serien ennoblits al ser anomenat Jaume Marc IV Cavaller de Sant Jordi pel rei Pere III el Cerimoniós.
Però tornem a la venda. El rei Jaume II vengué el castell i la baronia conservant per sí mateix el mer i mixt imperi, es a dir, l'administració de justícia. La venda es va efectuar el 4 de febrer de 1323, la quantitat de la venda fou lliurada a Francesc Ferriol, recaptador reial, estant confirmada aquesta venda pel Procurador General del Rei, l'Infant Alfons el vint i quatre de febrer del mateix any.
La presa de possessió de la baronia fou dirigida pel Batlle General tres dies després, es a dir, el dia 7, exercint les cerimònies que tota presa de possessió comportava. L'arribada com a senyor total de Pere Marc no va ser ben rebuda pels castlans i senyors del castell i el seu terme, ja que al ser una petita noblesa en un cercle tancat, a un senyor total de inferior estatus i sense pertinença a la noblesa no se li podia retre homenatge. Però la més reticent de tots va ser la castlana Blanca de Centelles, que es va negar rotundament a reconèixer-li com a senyor i a lliurar-li els censos i les rendes. Una carta del rei, amb data del dia vuit, es a dir, el dia següent, portada pel veguer de Barcelona, obligava a la castlana a retre-li homenatge al nou senyor. Nova negació de Blanca, cosa que portaria al rei a reclamar-li les postats sobre els castells d'Eramprunyà i Terrassa. No seria fins el 15 de març en que la tossuda castlana no hi cediria, reconeixeria i, potser obligada, retria homenatge a Pere Marc, fent jurament de fidelitat i vassallatge.
També li van retre homenatge Galcerà de Papiol, Pere de Vilarnau i altres, els quals Jaume II els va eximir de l'obligació de retre-li homenatge a ell mateix pels feus que hi posseïa a Eramprunyà.
El 17 de setembre del mateix any, el rei en agraïment i recompensa pels serveis prestats, va fer donació del mixt imperi a Pere Marc, ja que aquest encara seguia exercint les funcions de Tresorer Reial.
Pere Marc al ser senyor complet va voler eliminar totalment, el mateix que succeiria amb la resta de la nissaga, les interferències de la petita noblesa, entossudint-se en aconseguir tots els alous que aquesta hi tenia per aquells límits des dels temps dels comtes, cedits pel monestir de Sant Cugat. Aconseguí Pere Marc el domini, arribant a un acord, de la casa de La Roca i el va heretà la seva muller Maria.
Es important ressaltar que Pere Marc no va gaudir en pau i tranquil·litat els drets de la baronia. Altre cop la castlana, Blanca de Centelles, va escometre contra "lo prohom", aquesta vegada a causa de la recaptació del delme de 1323 que es va efectuar a Cambrils, quan segons la antiga costum aquest es devia recaptar en les cases que els castlans hi tenien a Viladecans. Una sentència arbitral va decidir que des de llavors els delmes es recollirien per anys alterns on ho escollissin Pere Marc i Blanca de Centelles.
En aquest moment s'ha de recordar que Pere Marc va tenir dos problemes abans, relatius a les seves propietats d'Eramprunyà: un que feia al·lusió a la demarcació i fitació del territori jurisdiccional del castell i l'altre a les complicacions que oferia la castlana Blanca de Centelles. Degut als problemes de la filla de Bernat de Centelles, Pere Marc decideix comprar-li la castlania, cosa que es va fer davant d'un notari de Barcelona, Bernat de Vilarrubia, el 22 d'abril de 1337, pagant Pere Marc a Blanca i al seu marit Guillem de Calders la quantitat de 141.000 sous barcelonesos de tern. Amb la castlania, Pere Marc va rebre uns documents en relació a la legitimitat de successió del domini, però no l'arxiu complet del castell, que el van conservar els successors de Blanca fins que van passar, amb tota la seva fortuna, al monestir cartoixa de Montealegre a Terrassa. Blanca, sent rica, vídua i sense successió directe, es va marxar a Terrassa on va fundar la Cartoixa de Vallparadís.
Amb la marxa de Blanca de Centelles no li minvarien els problemes jurisdiccionals i administratius a Pere Marc. Blanca de Centelles havia recompensat a Berenguela de Castellarnau, mercès els serveis prestats, amb la donació absoluta i amb caràcter hereditari del càrrec de Batlle o administradora de les rendes de la castlania d'Eramprunyà, aprovant aquesta donació el propi monarca l'any 1322. Al morir Berenguela va reprendre o heretar el càrrec el seu marit.
Un cop comprada la castlania, Pere Marc li va reclamar a Simó de Castellarnau el càrrec heretat de la seva esposa Berenguela, adduint que la venda del castell havia estat completa y que amb la compra de la castlania tot quedava per a ell. La qüestió es va portar a arbitratge, ja que al intentar mantenir el càrrec el marit de Berenguela, Pere li respongué que l'assumpte estava entre ell i la ex -castlana. La sentencia es portà a terme amb els dos litigants mencionats per Pere Marc, Blanca i Simó, quedant la solució arreglada pagant-li Blanca a Simó 3000 sous de tern.
Pere Marc també va recollir alguns beneficis de la compra de la baronia. Així amb data del 29 de juliol de 1324, el rei va donar permís a Pere Marc de poder celebrar mercat tots els dimarts en el lloc de La Roca, al terme d'Eramprunyà. Després obtindria del rei Pere IV el privilegi de celebrar-lo a Sant Climent i, en un document datat el 3 de d'abril de 1338, se li autoritzà a celebrar-lo on més li convingués de ambdós llocs.
Hem assenyalat més a dalt que un dels problemes que ja va tenir Pere Marc fou el de la delimitació jurisdiccional del terme del castell al existir en el mateix terme d'Eramprunyà diferents jurisdiccions i senyorius. Sol·licità doncs, el senyor d'Eramprunyà, arbitratge al rei sobre les delimitacions i aquest va accedir-hi encomanant-li la qüestió a Bernat de Fonollar i a Berenguer de Coteyl, lletrat de Barcelona, el 13 de març de 1324. Potser a instàncies del propi Pere Marc, temps després el rei va ordenar als jutges que activessin les diligències i que el solucionessin extrajudicialment. Aleshores havia mort Bernat de Fonollar i el va substituir G. de Jaffer. Després de tres anys es va dictar la sentència arbitral en el puig del Muntbaix, (avui Sant Boi) terme del castell d'Eramprunyà el 28 de juliol de 1327, quedant solucionat el litigi que per aquest motiu van tenir Pere Marc per un cantó, Francesc Burgués, senyor de Viladecans per l'altre, Guillem, senyor de la Torre, situada en el mateix lloc i Antiga, vídua de Pere Burgués, senyora de Gavà.
La descripció de com va quedar la demarcació la transcriu Francesc Bofarull, quedant aquesta així: "Els arbitres van assenyalar com a termes jurisdiccionals del castell d'Eramprunyà els que segueixen: començant per llevant, o sigui cap a la part del riu Llobregat, des de l'alçada de l'anomenat Puig Muntbaig, la línia fronterera baixa fins el lloc de la serra on es troba la pedra dita "Pera Foradada", i des d'allí sempre baixant, passa pel rec de Sales i per l'estany de Remolar fins el mar; segueix per la vora del mar al sud de dit estany i continua cap el de la Mutra. Fixant les llindes del terme d'Eramprunyà per l'oest i pel nord la riera de La Sentiu, l' Honor denominat Rosell, el puig de Garart, la riera de Sant Llorenç, la capella d'aquest sant, el puig d'Alió de Miramar, el cim del puig de Aguilar i la riera de Sant Climent.
Dintre els termes del castell s'estenen inclosos Viladecans, Gavà i la Torre de Guillem Burgués; però els arbitres determinarien les llindes particulars, internes i privatives d'aquests tres termes, els quals estan a migdia del mar i estanys de Remolar i de la Murtra, ambdós exclusius, això és, sense quedar inclosos a la seva rodalia. El terme de Gavà confronta a l'estany de la Murtra amb el terme del castell d'Eramprunyà i la línia puja cap a les muntanyes entre els llocs de Gavà i de La Roca. Seguint dit estany cap a la capçalera superior del mateix, on hi ha una fita coberta. Fins el mas de Saburit es del terme de Gavà. L'hort de Pere Marc queda a l'oest de dit terme de Gavà i des d'allí seguint la riera i el torrent fins la creu dita Creu de Garart. Les masies de Pere Bertran, Ramon Ferrer de Fontanals i Arnau Guerart de Font Dohua son terme de Gavà; i les de Bernat Barqueres dez Puig, Bernat Barqueres de Sant Pol de Fontanals, Ramon Sescases i la capella són del terme del castell.
Des de la dita Creu de Garart fins la casa del mas de sa Manera de'n Cunit, ara deshabitada i el puig de Guerart amb el seu mas seran igualment d'Eramprunyà, així com baixant de dit mas fins la riera i capella de Sant Llorenç.
Des de la riera i capella de Sant Llorenç segueix pujant el terme de Viladecans, excloent-t’hi les masies de Domingo Ros i Guillem Bertran fins la muntanya, el cim del puig d'Alió i el de Miramar i continua la llinda per la serra fins dalt del puig d'Aguilar i d'allí a la riera de Sant Climent, pujant per la qual s'arriba al puig de la Roqueta i continua pujant cap el puig de Muntbaig. Des d'aquest punt baixa per la serra en direcció al mar pel rec de Sales i la sèquia Gazangola i l'estany de Remolar, acabant en el mar.
De manera que tot el situat a O. i N. de la línia divisòria fitada des del Muntbaig al mar quedava com a territori especial d'Eramprunyà, però el castell abraçava en totalitat les altres de Gavà, Viladecans i Torre Burgesa."
Per evitar en el futur discussions i més matèria d'arbitratges, els jutges van decidir imposar una sèrie de punts que ambdues parts van acceptar, així els cita també F. Bofarull:

“1. Els homes d'aquells llocs sortiran al crit de "Via Fors" del castell d'Eramprunyà i viceversa els del castell anirien al sometent dels llocs. Hauria penalització pels infractors.
2. Si el senyor d'Eramprunyà estigués en guerra, els senyors de les vil·les i Torre s’assegurarien de que per aquests feus no resultés perjudicat ni estès en perill el castell, o bé se li faria lliurament de les cases o fortaleses de Gavà, Viladecans i la Torre Burgesa.
3. El senyor d'Eramprunyà tindria farga i cobraria drets sobre la mateixa, conforme ja havia estat així fins llavors, però dels demés drets del castell termenat declara lliures i immunes als senyors.
4. Els senyors tindran la jurisdicció civil i la criminal amb excepció de mort o mutilació de membres, el mer imperi. Si un criminal s'aixoplugués en el terme del castell, els senyors tindrien dret a que se'ls hi fes lliurament del delinqüent i viceversa.
5. Hauria de respectar-se la jurisdicció del senyor d'Eramprunyà a les propietats o drets alodials que tingui por sí mateix o com pertinences als castlans en els termes de Gavà, Viladecans i Torre Burgesa.
6. Usdefruit recíproc de l'aprofitament de llenya, pesca, prats i cantera o arrencament de pedra.
7. Facultat dels senyors de les vil·les i la Torre de fer pesar el pa i imposar multes per falta de pes, però no podrien exercir aquest dret quan el pa menés cap a altres punts.”

Qualsevol castell que comprengués un terme el segle XIV havia de tenir adscrits pagesos de remença al seu senyoriu. Una de las servituds d'aquests remences era la de contribuir en la reparació del castell, ja fos treballant directament a l'obra o redimint-se de la servitud amb diners.
L'any 1337 al terme d'Eramprunyà existien uns cent pagesos de remença, que havien quedat exempts de l'obligació de reparar el castell per un temps de quaranta anys, mitjançant el pagament a Pere Marc de tres mil sous (els pagesos es distribuïen de la següent manera: 29 de Sant Climent, 31 del castell i 40 de La Roca ). Pere Marc havia promès, per ell i pels seus successors, que transcorreguts els quaranta anys, si es tingués que efectuar obres en els murs, fosos, muralles, barbacanes o arcs del castell, els donaria de menjar i beure mentre duressin les obres. Aquí podem descriure breument la situació dels remences a principis del segle XIV.
El segle XIV fou el pitjor segle de tota la baixa edat mitja, doncs va ser el segle de la fam degut al dolent de les collites i al despoblament rera les pestes. L'any 1333 fou l'anomenat "lo mal any primer" pels cronistes de l’època, ja que en els primers anys del segle van desaparèixer les expectatives de prosperitat que s’assenyalaven al principi de l'article. L'origen d'aquesta etapa depressiva es troba tan als canvis climàtics, un refredament del clima a principis del segle XIV, com en la ruptura entre els recursos alimentaris i la població. Els desequilibris de la primera meitat del segle XIV es van agreujar a partir de la segona meitat del segle restant amb l'aparició d’epidèmies de gran importància, la Pesta, que incidí negativament en l'evolució demogràfica. Es el 1348 quan l’epidèmia causa més estralls, provocant una gran mortalitat en pocs mesos. El 1362 va haver-hi un rebrot de l’epidèmia que es va conèixer com "mortaldat dels infants" i un nou rebrot el 1371 conegut com " mortaldat dels mitjans" fent referència a que la majoria dels morts eren persones adultes però no ancians. Tot això repercutiria greument en la relació dels remences i els senyors. Encara que s'hagués perdut la collita, el senyor seguia exigint la seva part, si no es podia efectuar el pagament mitjançant l'acostumat, es tenia que abonar amb altres tipus d’espècies o diners, pagant a l'any següent els endarreriments, més una multa i el delme corrent. Tot això va crear una pressió fiscal enorme a la pagesia i una pressió social que va començar a esclatar en petites revoltes que anirien creixent en violència gradualment fins l'esclat de la revolució general l'any 1462, arribant a un pacte de mitja solució amb la sentencia arbitral de Guadalupe el 1486 signada per Ferran el Catòlic.
Tornant a Eramprunyà seguim amb els problemes judicials de Pere Marc. Nou anys abans de la compra de la castlania a Blanca de Centelles, Pere Marc va tenir un litigi amb el senyor de Castelldefels, Ferrer Garí, això fou l'any 1328. Bertran de Seva tingué que dictar sentencia arbitral entre Ferrer Garí i Pere Marc sobre l'assumpte d'uns certs drets que Pere Marc pretenia exercir a Castelldefels. La sentencia dictava que la casa Quadra i lloc de Castelldefels amb tots els seus homes i pertinences devien estar dins el terme del castell d'Eramprunyà i sota el domini alodial de Pere Marc. Els homes tenien que anar al sometent convocat pel castell d'Eramprunyà o pel lloc de Castelldefels, amb l'agreujant de que si no s'efectuava resposta a la crida es pagaria una multa de cinc sous, que cobrarien a meitats els successors de Pere Marc i Ferrer Garí.
En un altre ordre de coses podem citar que en l'any 1326 Pere Marc va sol·licitar el trasllat de la capella de Santa Maria Magdalena del Sitjar, des de el seu emplaçament fins el moment, vers el lloc i casa de La Roca. Dita capella estava en un lloc horrorós, segons Pere Marc i la va canviar encara prometent millorar la dot i el benefici. El 4 de març el bisbat li concedeix la llicencia del trasllat però a condició de que hi quedés una capella oratori en el lloc on va estar l'original.
Com hem dit més amunt, durant el seu període de baronia a Eramprunyà, Pere Marc va seguir amb les seves funcions de tresorer de Jaume II i després de Conseller Reial de Pere IV. El 1338 Pere Marc va morir , no sense deixar abans testament, una vídua i set fills. Al seu testament, fet davant el notari de Barcelona, Pere de Folquers el 13 de juliol de 1338, va deixar escrit, entre d'altres coses, el seu desig de ser enterrat a la capella de Santa Maria que ell mateix havia fundat en el convent dels Frares Predicadors de Barcelona, lloc on es sepultaren també els seus descendents. Va llegar 50.000 sous de tern, dels quals en va separar 100 per comprar un cens amb el que pagar a un prevere que cada dijous de l'any, a la capella de Santa Maria Magdalena, pregués per la seva ànima i la de Ferrer de Sant Martí, o la d'aquell que hagués fundat originalment la capella; i els demés dies de la setmana a la capella de la casa de La Roca encengués un ciri per la seva ànima. Per últim, com evidencia del seu interès en guanyar-se el cel o tan sols com a mostra de bon cor, citarem el desig de que al ocórrer la seva mort, els seus marmessors compressin un pany de tissú d'or de la millor qualitat que es podés trobar i que amb aquest es tapés el seu cos fins que es verifiqués el seu enterrament i després aquest pany es donés a alguna església o be es vengués i el seu valor fos repartit entre els pobres.
A la baronia Pere Marc fou succeït primerament pel seu fill Pere, però aquest va morir aviat i el va substituir el seu germà Jaume Marc I.


BIBLIOGRAFIA

Art Romànic i Feulalisme al Baix Llobregat. Montserrat Pagès i Paretas. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona 1992
El Castillo y la Baronia de Aramprunyá. Francesc Bofarull i Sans. Barcelona 1911
Els Castells Catalans. vol. I. Rafael Dalmau Editor. Barcelona 1967
Els Comtes Sobirans de la Casa de Barcelona. VV..AA.. Edicions 62- Generalitat de Catalunya. Barcelona 2002
Jaume I - Pere el Gran. Ferran Soldevila. Biografies Catalanes . Historia de Catalunya. ed. Vicens Vives 1991. ed. de l'Observador
Pagesos i Remences. El Món Rural Medieval. Andreu i Joan Ramon Varela. ed. Barcanova 1993

Presa de la Postat de la Casa de la Sentiu per Jaume Marc III

Presentem un document extret del Llibre de La Baronia, en el que Jaume Marc III demana la Postat a un vassall seu, Berenguer de Conit.La Postat era originalment un dret tingut pels sobirans, però que els senyors feudals, agafant-se als Usatges de Barcelona, feien servir com a propi al donar com fet el tenir la potestat sobre les cases, camins, etc. dintre del terme d'un castell. Per tan, podríem dir que la postat era el dret que tenia un senyor sobre un bé contingut dintre el terme del seu castell, ja fos casa, molí, camí, farga, etc. Aquesta postat li donava al senyor domini total sobre allò en que aquest dret era exercit. En el cas que mostrem veiem que Jaume Marc li demana la postat al vassall dient-li que l'agafarà quan ell vulgui acollint-se sota el dret dels Usatges de Barcelona. Així aquest li devia lliurar la casa al senyor amb totes les comoditats i tots els abasts preparats en el terme disposat pe aquest. També podem comprovar tot el ritual que acompanyava a la presa de la postat, tal com l’entrada a la casa amb senyeres i penons, la crida amb veu alta de la presa de la postat per part del senyor i el llançament de pedres per les baranes de la casa o be el lliurament a un notari dels documents que acreditaven als posseïdors de masos o altres bens dintre la jurisdicció com a tals, perquè així la presa del casa i el senyoriu d’aquesta per part del senyor fos completa i legal.El document ha estat extret del llibre de Francesc Bofarull, El Castillo y la Baronia de Aramprunyá (Bcn.1911) i la transcripció del text original es deu a ell. Aquest document pertany al Llibre de la Baronia i es troba als folis 117 i següents.(1)

El Llibre de la Baronia es un manuscrit constituït per 176 folis (2) i fet per alguns dels senyors de la família Marc, (Recordem que els fills del Pere Marc l' Antic o el Prohom, van ser escriptors i poetes i no en va Ausias Marc, va ser nebot del tercer Jaume Marc, el protagonista d’aquest document.) En aquest manuscrit es recullen petites relacions autobiogràfiques dels propis senyors, així com fets i esdeveniments que van ocórrer i que van ser reflectits pels mateixos Marc. Es tracta d'un manuscrit únic en tot el estricte sentit de la paraula, ja que a més de tota la informació que conté, hi ha també algunes representacions i dibuixos de molt més valor històric que potser no pas artístic. De fet la il·lustració que acompanya a aquest document (Eimerich de Conit retent-li homenatge a Jaume Marc) es l’única que es coneix del manuscrit.

En el manuscrit podem trobar, segons Bofarull, coses tan diverses com l'ingrés de Jaume Marc I a l'Ordre de Sant Jordi, els fets bèl·lics de Jaume Marc IV durant la guerra civil catalana, en que aquest va estar presoner i va perdre el castell, i també coses més quotidianes i menys transcendentals per la macro historia, com la pesca d'un dofí a la costa de Gavà o el naixement dels fills d'un dels senyors. Aquest manuscrit va passar a mans de Manel Girona al comprar aquest el castell i la baronia, i en temps de Francesc Bofarull era propietat del fill de Manel Girona, Manel Girona I Vidal.

Els pocs que han pogut veure el manuscrit amb els seus ulls, a part dels propietaris, només han estat el propi Francesc Bofarull i l'historiador local de Gavà, Josep Soler i Vidal, que als anys seixanta i segons es diu, només podia veure unes poques còpies al dia i, a més, vigilat per un servent perquè no en fes cap còpia ell mateix. (Això en realitat no passen de ser rumors, més aviat no fonamentats).

Notes
1) Francesc Bofarull. El Castillo y la Baronia de Aramprunyá. Barcelona 1911.
2) Francesc Bofarull. op. cit.

JACME MARCH RECLAMA LA POSTAT

DE LA CASA DE LA SENTIU A

BERENGUER DE CONIT, DONZELL (versió original)

Al honrat en Berenguer de Conit, donzell e senyor de la Casa de La Sentiu, situada dins los termens del castell de Lamprunyá de mi en Jacme March, cavaler e senyor del dit castell, saluts e honor. Con la dita casa ab homens e ab fembres, terres, honors e possessions, mases e masoverias e ab tots altres drets e pertinencies de aquella, la qual se te en feu per mi sia a vos nuvellament pervenguda, e jo segons usatges de Cathalunya puja pendre postat de aquella tota vegada que a mi placia. Emper amor de ço vos requir que dins deu dies apres que la present letra vos será presentada liurets o fesats liurar a mi ho a altra en nom meu la dita postat de la casa e feu demunt dit entegrament sagons que devets e sots tengut segons los usatges demunt dits. E con la present letra a vos deia eser presentada per en Clement Moragues saigs meu en lo dit castell per tal jo estaré a relació per lo dit saig a mi fahadora de la presentació de la present letra. Data en lo castell de Lamprunyá a vint e quatra de fabrer any a nativitate de nostre Senyor M CCC LXX tres. Relacio del saig qui portá e presenta la dita letra al dit Berenguer de Conit. E lo divendres seguent e any de la data de la dita letra lo dit Clement Moragues saig demunt dit tornat dix que avia presentada la dita letra al dit honrat en Berenguer de Conit trobat en lo loch e dins la casa de Conit a hora miga tercia, la qual lo senyor li avia tramesa, e lo dit en Berenguer de Conit trames al Rector del dit loch de Conit lo qual vench e con fo vengut legí la dita letra e con la ac lesta que li feu donar a dinar e dixli si li placia res dir al senyor en Jacme March lo qual dix que no y calia resposta con segons la letra que avia aportada lo dit saig ne podia fer relació e que li bestava que li digues que ell era aparellat de liurarle la casa e que y trobaria farina e vin e oli e altres coses la qual presentació li fo feta presents lo Rector de Conit e daltres. Item dimenia a VI dies del mes de Març any demunt dit, lonrat en Jacme March, cavaller, e senyor del castell de la Aprunya, ensems ab los honrats en Jacme March, fill seu, en Ramon Botella e en Simonet de Galbes, ciutadans de Barchinona, e lo discret en Berenguer Miró, savi en dret, de Barchinona, ab la molt major partida dels seus homens, sen ana denant la Casa de La Sentiu, e con fo prop la porta de la dita casa ell feu tocar al anell del portal de la dita casa per saber si y avia ni hom, e respos Narnalí Gerona qui astech a la finestra sobre lo dit portal. E dix "Qui es?" E lo dit honrat en Jacme March demanali si y avia negu que li liuras la postat de la dita casa de La Sentiu, car ell era vengut aquí per pendre la postat. E lo dit A. Gerona dix "Hoc, senyor, jo soch aparellat de darlaus e liurarvos la casa e la postat de quella". E lo dit honrat en Jacme March demanali si era procurador del dit en Berenguer de Conit, ni si avia poder de liurar aquella. E lo dit A. Gerona dix que "Jo no soch procurador, mas son balle e official del dit en Berenguer de Conit e he manament de madona e del dit en Berenguer de Conit de liurarvos la dita postat de la dita casa." E lavos lo dit en Jacme March respos e dix al dit A. Gerona ""dos, devalats e obrits e liuratslem, segons que devets ni es costuma, segons dret ni usatge de Cathaluya." He apres lo dit A Gerona devala deval e obri les portes e liura la dita postat de la dita. Ab tant lo dit honrat ab una bandera ab senyal de March, la qual portava en P. de Caldavis del loch del Cigar e ab I pano de quell meteix senyal lo qual portava en Monet Cabrera del dit loch, entraren dins la dita casa de La Sentiu. E feu puyar la dita senyera e pano dalt en la casa en los pus alts lochs quy eran en la dita casa per los dits P. Caldavis e Monet Cabreta e altres molts ab ells qui puyaren. E los dits P. Caldavis e Monet Cabreta e daltres cridaran altes veus moltes veus (sic) "Postat per lonrat en Jacme March" E puys gitaren pedres de fora per les baranes de la casa de la dita casa los dits P. Caldavis e Monet Cabreta. E aço fo fet en aver perpetual memoria en asdevenidor. La crida la qual lonrat en Jacma March feu fer dins la casa de La Sentiu apres que ac rasabudes les postats que tothom qui tingues res per la casa de La sentiu que ho degues ensenyar axi com seguex: Ara hoiats que us fa saber lonrat en Jacme March, cavaler, e senyor del castell de Lamprunyá a tothom generalment, de qualque condició sia qui aia ni tenga mases, masovarias, alberchs, honors, possesions, censes ni altres drets per el senyor de la casa de La Sentiu que dins III dies primes vinens agen posades les cartes ho veus e los titols con ho tenen en poder den Bernat Ros notari, per tal que lo dit honrat puxa regonexer lo dret de la dita casa e lo seu feu E aço sots pena en dret posada. Seguexse una altra crida la qual lo dit honrat en Jacme March feu fer tinent les postats lo divendres seguent que hom contava onza dies del mes de Marçs per la dita crida. Ara hoiats que us fa saber lonrat en Jacme March, cavaler e senyor del castell de Laprunyá a tothom generalment de qual condició ho astament sia qui aia ni tenga mases, masoverias, alberchs, honors, possesions, cases ni altres drets per lo senyor de la casa de la Sentiu que dins III jorns primes vinens agen posades les cartes ho veus e los titols con ho tenen ni ho possehexen en poder de Bernat Ros, notari, per actoritat reyal per tal que lo dit honrat puxa regonexer lo dret de la dita casa e feu seu, e aço sots pena de LX solidos barchinonenses.

JAUME MARC RECLAMA LA POSTAT

DE LA CASA DE LA SENTIU A

BERENGUER DE CONIT, DONZELL (català modern)

A l'honrat en Berenguer de Conit, donzell i senyor de la Casa de La Sentiu, situada dins els termes del castell d'Eramprunyà, de mi, en Jaume Marc, cavaller i senyor del dit castell, salutacions i honor. La dita casa amb homes, dones, terres, honors i possessions, masos i masoveries i amb tots els altres drets i pertinences d'aquella, la qual es tinguda en feu per mi, sigui a vos novament pervinguda, i jo, segons els Usatges de Catalunya, pugui prendre la postat d'aquella cada vegada que em plagui. I per mor d'això us requereixo que dins de deu dies després de que la present carta us hagi estat presentada, lliureu o feu lliurar-me a mi o a algú altre en nom meu, la postat de la casa, i feu lliurament segons s'ha dit més amunt, tal com deveu i esteu obligat pels Usatges més amunt dits. I amb la present carta que us serà presentada per Climent Moragues, saig meu al dit castell i pel qual estaré informat de quan es farà la presentació d'aquesta carta.
Datat al castell d'Eramprunyà a vint-i-quatre de febrer, any del naixement de nostre Senyor M CCC LXX III.

Relació del saig que va portar i presentar la carta a Berenguer de Conit.

El divendres següent i al mateix any de la data de la carta, Climent Moragues, saig més amunt anomenat, en tornar va dir que havia presentat la carta que el senyor li havia tramés, a l'honrat Berenguer de Conit, que es trobava al lloc i dins la casa de Conit a l'hora de mitja tèrcia. I en Berenguer li va trametre al rector de Conit el qual va venir i va llegir la carta. En acabar va fer que se li donés dinar (al rector). Li va dir (el rector a Berenguer) que si li volia dir res al senyor Jaume Marc, i va dir que no hi calia resposta, que amb la carta que havia portat el saig en podia fer relació i que en tenia prou dient-li que ell estava en capacitat per lliurar-li la casa i que hi trobaria farina, vi, oli i d'altres coses. Així la presentació va ser feta, present el rector de Conit i d'altres.

El diumenge sis de març de l'any més amunt dit, l'honrat Jaume Marc, cavaller i senyor del castell d'Eramprunyà, junt amb els honrats Jaume Marc, fill seu, Ramon Botella i en Simonet de Gualbes, ciutadans de Barcelona, i el discret Berenguer Miró, doctor en dret de Barcelona i amb molts dels seus homes, se'n va anar a la casa de La Sentiu. Quan va ser a prop de la porta va fer tocar l'anella del portal per saber si hi havia algú. Va respondre en n'Arnalí Girona que abocat a la finestra sobre el portal va dir:
---. Qui és?
I l’honrat Jaume Marc li va preguntar si havia algú que li lliures la postat de la casa de La Sentiu, ja que ell hi havia anat per prendre la postat.
I Arnalí Girona li va respondre:
---. Aquí, senyor, jo sóc l'apoderat de donar-vos-la i lliurar-vos la casa i la postat d'ella.
I l’honrat Jaume Marc li va preguntar si era procurador d'en Berenguer de Conit i si tenia poder de lliurar-li la casa, amb el que A. Girona va contestar:
---. Jo no sóc procurador, però sóc batlle i oficial d'en Berenguer de Conit i tinc manament de la senyora i de Berenguer de Conit de lliurar-vos la postat de la casa. Llavors Jaume Marc li va contestar:
---. Doncs, baixeu i obriu i lliureu-me-la, segons que es déu i n’és costum, segons el dret i l'usatge de Catalunya.
Després A. Girona va baixar i va obrir les portes lliurant-li la postat de la casa. Aleshores l'honrat Jaume Marc amb una senyera amb el símbol dels Marc, la qual la portava P. de Caldavis del lloc (anomenat) el Sitjar i amb un penó d'aquell mateix símbol, el qual portava Monet Cabrera del mateix lloc, van entrar dins la casa de La Sentiu. Van fer pujar la Senyera i el penó als llocs més alts de la casa, havent estat posats per P. Caldavis i Monet Cabrera i d'altres molts que amb ells van pujar-hi i tots van cridar molt fort, amb veu molt alta:
---.¡Postat per l'honrat Jaume Marc!.
I Després, P. Caldavis i Monet Cabrera, van llançar pedres per les baranes de la casa, fent-se això per tal de perpetuar-ho a la memòria dels que vindran.
L'avís que l’honrat Jaume Marc va fer dins la casa de La Sentiu després d’haver rebudes les postats, per a tothom que tingués alguna cosa amb la casa de La Sentiu ho fes saber, devia ensenyar-se com segueix:

---. Ara escolteu el que us fa saber l'honrat Jaume Marc, cavaller i senyor del castell d'Eramprunyà a tothom en general, de qualsevol condició, sigui qui sigui que tingui masos, masoveries, albergs, honors, possessions, censos, o altres drets pel senyor de la casa de La Sentiu, que dins els III dies primers després (d'haver fet la crida) s'hagin posat les cartes, o veus i títols que es tinguin, en poder d'en Bernat Ros, notari, per tal que el dit honrat pugui reconèixer el dret de la casa i el seu feu. I això sota pena del dret de posada.

Va seguir un altra avís, en el qual l’honrat Jaume Marc va fer mantenir-se les postats el divendres següent, onze de març.

---. Escolteu el que us fa saber l’honrat Jaume Marc, cavaller i senyor del castell d'Eramprunyà a tothom en general, de qualsevol condició o estament, sigui qui sigui que tingui masos, masoveries, albergs, honors, possessions, cases o altres drets pel senyor de la casa de la Sentiu, que dintre dels pròxims tres dies s'hagin posat les cartes o veus i els títols conforme es tenen i posseeixen, en poder d'en Bernat Ros, notari per autoritat reial, per tal de que el dit honrat pugui reconèixer el dret de la casa i feu seu, i això sota pena de LX sous barcelonesos.

Relació de vicaris, castlans i senyors d'Eramprunyà

En aquesta relació hem intentat posar tots els vicaris, castlans i senyors que hi han estat al castell. Evidentment no hi són tots, hem obviat els comtes i els reis com a senyors del domini sobirà per ser massa general i ens hem centrat amb els vicaris, els castlans i els senyors amb domini directe. Tampoc hi són alguns sotscastlans o alguns senyors que van tenir el càrrec per molt poc temps, com Gulleuma de Cabrera a la que el rei Jaume I va enajenar el domini sobirà que la corona tenia al castell d'Eramprunyà en 1253, però que aquesta el va retornar el 1274, bescanviant-lo pel castell de Gurb. O també com Guillem de Bellvís que va comprar el castell amb tots els seus drets i pertinences per 40.000 sous al rei Alfons III el 1290. Però el 1291 ja trobem com a nou senyor d'Eramprunyà a l'Infant Pere, germà d'Alfons III.

RELACIÓ DE VICARIS, CASTLÀNS I SENYORS D'ERAMPRUNYÀ

NISSAGA DELS SANTMARTI

1) GALI DE SANTMARTI. *( 947? -981)

Primer vicari dels comtes Miró I (947-966) i Borrell II (947-992) a Eramprunyà. Probablement adquirís aquest càrrec potser en temps i a instàncies del comte Miró a partir de l’any 947 en endavant, ja que en un document de donació de l’any 972 prega pel record del seu senyor Miró: “...pro senori meo Mironi, qd. Comiti...”


2) GUILLEM DE SANTMARTI. ( 981-1010 )

Segon vicari d'Eramprunyà, fill de l'anterior. Va morir deixant una filla, Disposia, que era menor d'edat.


3) PERÍODE DE LA MINORIA D'EDAT DE DISPOSIA.

El comte va anomenar vicaris a:

• Eldemar (Tenia terres alodials a Olèrdola.)

• Berenguer (Aquest infeudà la dominicatura a un tal Ermengol.)

4) MIR GERIBERT (1010-1060 Data del seu naixement i la seva mort)

Quan Disposia va arribar a la majoria d'edat es va casar amb el següent vicari i posterior primer senyor, a part del comte, Mir Geribert, ja que aquest va posseir el domini directe del castell , ja que el domini directe el van tenir els senyors fins a la venda del castell a Jaume I el 1226.
Mir Geribert fou tutor, a la mort de la seva muller el 1033, del seu fill Guillem de Sant Martí II, que moriria poc després de la seva mare. (En algun moment sembla ser que Gombau de Besora, pare de la segona dona de Mir Geribert, Guísla de Besora, va ser senyor d'Eramprunyà.)
Al ser Mir Geribert senyor amb domini directe del castell, apareix el paper del castlà i el sotscastlà, sent:

• CASTLÀ: Ramon Isimbert (1068-1074)

Aquest fou castlà de Mir Geribert i del seu fill Gombau Mir. Ramon Isimbert va
infeudar la castlania el 1074 al sotscastlà.

• SOTSCASTLÀ: Ramon Guillem..

A partir d'aquest sotscastlà van existir tres sotscastlanies menors, les de:

• Eci.
• Rimbau Joan.
• Ermenegild Corb.

5) GOMBAU MIR (1060-1076/82)

Fill de Mir Geribert, obté el senyoriu per regència del seu germà Arnau que era menor.

6) ARNAU MIR ( 1076/82-1098)

• En arribar a la majoria d'edat, el germà de Gombau accedeix a la possessió del castell, que li correspon pel testament del seu pare, Mir Geribert. Arnau exercí el domini directe fins el 1098.
• El castlà amb Arnau va ser Gombau Ramon.(----1077)

7) JORDÀ DE SANTMARTI (1090-1140)

Fill d'Arnau Mir, va tenir la sobirania directe compartida amb el seu pare fins el 1098.
Junt amb Arnau va infeudar a Ramon Mir la sotscastlania, substituint a Ramon Guillem,
sent llavors el castlà Guillem Ramon. (1111)

8) GUILLEM DE SANTMARTI III (1140-1189)

Fill de Jordà, aquest encomana la castlania a Pere de Santa Oliva, fill de Guillem Ramon i fundador de la nissaga dels Santa Oliva.

9) FERRER DE SANTMARTI (1208-1226/47)

• Cap el 1226 Ferrer de Sant Martí va vendre a Jaume I el domini directe del castell, passant a ser els SANTA OLIVA castlans reials.
• Com castlà després de Pere de Santa Oliva, trobem a Guillem de Santa Oliva.

NISSAGA DELS SANTA OLIVA (CASTLANS REIALS)

Aquí hem de recordar que el domini directe i el domini sobirà del castell van pertànyer als reis de la Corona Catalano-Aragonesa fins el 1323.

10) SAURINA DE SANTA OLIVA (---1226)

• Aquesta era filla de Guillem de Santa Oliva.
• Durant la venda del domini directe del castell al rei Jaume I per part de Ferrer de Sant Martí, la castlania era de Saurina de Santa Oliva que, a partir de la venda es converteix en castlana reial amb dependència directa del rei.

11) JAUME DE TERRASSA

Fill de Saurina de Santa Oliva.

12) SAURINA DE TERRASSA

Néta de Saurina de Santa Oliva. Saurina de Terrassa obté el feu com a dotalia de la seva avia al casar-se amb Bernat de Centelles.

13) BERNAT DE CENTELLES

· Al separar-se de Saurina de Terrassa, Bernat queda com castlà d'Eramprunyà.
· Bernat de Centelles va tenir dos feudataris:

a) G. de Pahs.
b) G. de Torrella.

14) BLANCA DE CENTELLES

• Filla de Bernat de Centelles i Saurina de Terrassa, es l'última castlana fins la venda el 1323 del castell amb el domini i la baronia d'aquest a Pere Marc, per part del rei Jaume II.
• El 1337, Pere Marc li compra la castlania a Blanca de Centelles, per certs problemes amb ella.

NISSAGA DELS MARC

A partir del 1323 els Marc, ja com a barons, son els únics senyors del castell, tenint el domini sobirà i el directe. Obtenint-t'hi també el mer i mixt imperi.
D'aquesta família tenim:

15) PERE MARC I " Lo antich" o "Lo prohom" (1323-1338)

Tresorer del rei Jaume II, es qui li va comprar la baronia i el castell al rei.

16) PERE MARC II (1338-1350)

Va fer reparacions al castell i a la vila de Sant Climent degut a la dolenta administració dels Centelles.


17) JAUME MARC I (1350)

Germà de l'anterior fou poeta i escriptor.

18) JAUME MARC II ( 1375)

Se li atribueix la reconstrucció del castell, bastint-se el tercer recinte, el baluard, la porta i la sala gòtica.

19) LLUIS MARC (1411)

Va adquirir les cases fortificades de Gavà.




20) JAUME MARC III (1454-1466)

Va ser fill de Lluís Marc.

21) JAUME MARC IV (1466-1500)

Durant la guerra civil catalana (1462-1472) va perdre el castell a mans dels francesos i va ser portat presoner amb grillets a Cotlliure per raó de la seva fidelitat al rei Joan II.


22) FRANCESC JERONI MARC (1500)

Fill de Jaume Marc IV.

23) FRANCESC FIVALLER I MARC (1522 )

Lucrecia Marc, germana de Jaume Marc IV, anomena hereu al seu fill Francesc Fivaller i Marc.
Fi de la nissaga dels Marc.

NISSAGA DELS FIVALLER DE PALOU

Els Fivaller de Palou van substituir els Marc mitjançant unions matrimonials.
D'aquesta família tenim:

24) HUG JOAN FIVALLER (1562)

Va comprar el lloc i terme de Viladecans.

25) HUG JOAN FIVALLER II (1571 )

Es va casar amb Estefania Hospital i van tenir a Joana Fivaller.

26) JOANA FIVALLER (1590)

Joana va morir a l’adolescència sense ultimes voluntats i sense deixar hereus.
Fi de la nissaga dels Fivaller.


Notes
* D’alguns d’aquests personatges farem articles dedicats a ells en exclusiva més endavant.