lunes, 6 de diciembre de 2010

Resum Històric

LOCALITZACIÓ

A pocs quilòmetres de Barcelona, a la carretera de Gavà a Begues, en el quilòmetre 5, es troba l'església de Nostra Senyora de Brugués. Des d'allà surt un camí rost que ens portarà, tot i travessant uns espectaculars paisatges, fins el punt més baix del castell, la muralla del tercer recinte, enclavat aquest en un dels contraforts més orientals del massís del Garraf a 380 mts sobre el nivell del mar. El punt més alt del castell es el recinte sobirà (recinte superior) a 402 mts.
El castell d'Eramprunyà pertany al municipi i Ajuntament de Gavà, a la comarca del Baix Llobregat, zona de perillosa frontera amb els àrabs durant l'alta edat mitja.

RESUM HISTORIC

Rera la conquesta de Barcelona el 801 per part de les tropes de Lluís el Pietós,(1) el hinterland de Barcelona es va tenir que protegir de les possibles actuacions sarraïnes buscant assaltar la ciutat o potser fins i tot intentar reconquerir-la, és per això que es van bastir per tot el llarg del riu Llobregat una sèrie de fortaleses i torres de guaita, possiblement algunes de fusta en un principi al ser aquestes de caràcter provisional, per a salvaguardar tot aquell territori conquerit a l'islam.
A la zona baixa del curs inferior del Llobregat es van bastir tres grans fortaleses principals, Cervelló (904) (2) al terme del municipi del mateix nom, Eramprunyà (957) a Gavà i Castellví de Rosanes (963) prop dels municipis de Gelida i Martorell.
Per a la construcció d’alguns d’aquests castells es van reutilitzar possiblement anteriors assentaments ibers i romans, encara que realment està per demostrar aquest punt a Cervelló i al propi Eramprunyà. L'anterior assentament romà de Castellví de Rosanes ens vindria documentat per la torre d'homenatge d'aquell castell, que fou en el seu origen una torre romana segons Montserrat Pagès.(3) Però hi ha d’altres autors que no coincideixen amb Pagès, (3 bis) i que opinen que es tracta d’un obra d’estil pre-romànic. Pel que fa a Eramprunyà només s'han trobat algunes restes de ceràmica comú ibèrica i petits trossos de TSH (Terra Sigil·lada Hispànica).(4)
Durant quasi be tota l'edat mitja, l'únic pas des de Hispània a les terres dels francs i viceversa pel sud-est, era el que barrava el aleshores cabalós riu Llobregat, el Lubricatus dels romans, i que tenia el seu únic pas pel pont de Martorell, d'origen romà, si aquest es feia a peu o be i s'optava per passar amb barca, llavors es tindria que dirigir cap el pas de Sant Andreu de la Barca o be cap a Sant Boi, on sembla que també hi havia un pas assequible per embarcacions. Aquests camins menaven cap el nord i podien ser utilitzats tant per caminants com per comerciants i per suposat per tropes enemigues, principalment sarraïns. Evidentment aquests camins devien guardar-se i vigilar-se a causa de la seva gran importància estratègica. Principalment el riu, el qual era un via important de penetració, tant militar com comercial. Així el domini cristià de la vall del Llobregat va permetre als comtes de Barcelona dominar el territori fins a la serra de l’Ordal. on recuperaria la ciutadella d'Olèrdola. Els tres camins principals al Baix Llobregat eren els que, resseguint l'antiga Via Augusta, arribaven fins Begues i des d’allí a Martorell o Olesa de Bonesvalls, camins que culminaven a Vilafranca del Penedès i a la ciutadella d’Olèrdola. Aquesta ciutadella va ser d'origen iber i després aprofitada pels romans, convertint-se en capital dels territoris fronterers del Penedès durant els segles X i XI.
A Eramprunyà li fou encomanada la vigilància del camí que des de Sant Boi baixava, tot vorejant el riu, fins la costa i des d’allí fins Barcelona. El camí devia ser un brancal secundari de la Via Augusta i posteriorment es va fer servir com un tram de segon ordre del camí cap a Santiago de Compostela, que sortia de Barcelona cap el camí francès o el camí aragonès. A mig tram i abans d'arribar a Olèrdola, es va edificar en Olesa de Bonesvalls un Hospital de pelegrins en el segle XIII, construït pels senyors de Cervelló.
Quin es l'origen d'Eramprunyà? No entrarem aquí en disquisicions sobre l'origen del castell, però sí hem de fer unes breus acotacions. Bastins dir que l'origen d'Eramprunyà es incert. Es possible que el primer castell d'Eramprunyà tingués forma de torre provisional, així ho documentaria un instrument del Cartulari de Sant Cugat de l’any 997 que anomena al castell com a guardiola, es a dir, torre de guaita (in termine de Kastro Erapruniano, que dicunt a guardiola)(4 bis), i que fos bastit durant el govern de Guifré el Pilós (840-897) o algun dels seus fills.
Els autors més puristes s’inclinen per aquesta tesis, situant la construcció al segle IX, quan Guifré el Pilós va fortificar la Catalunya Vella, es a dir, la Limes de la Marca Hispànica de Carlemany. Guifré vertebrà tota la frontera de la Marca amb fortificacions militars en un intent de protegir-se dels avanços sarraïns i també desenvolupant una espècie de política econòmica. Catalunya, o millor dit, les terres que segles després es consolidarien com a Catalunya, per aquell temps tenia una pobra distribució de poblament, deixant alguns espais de territori buits d’elements poblacionals rera el pas dels sarraïns en la conquesta d'aquestes terres al segle VIII. I també després de les desfetes que des del 826 i fins el 827, el noble got, Aissó junt amb Guillemó i alguns valís musulmans, van fer pel centre de Catalunya, fugint els pobladors cap el nord, principalment el Pirineus, la Gàl·lia i el Conflent. Quan Guifré es anomenat comte de Barcelona (878) intenta organitzar el repoblament del comtat per així tenir en connexió els seus comtats marítims amb els dels Pirineus. Recordem que es el centre de Catalunya, Vic, Osona, Casserres, etc. el que esta majoritàriament despoblat junt amb les planaries del Penedès, i que per a consolidar els assentaments, crea una infrastructura defensiva a la par que política i econòmica. Aquesta teoria inclou a Eramprunyà com un dels castells que va fer construir Guifré el Pilós per defensar la Marca i al mateix temps als colons que venien a ocupar aquelles perilloses terres despoblades.
De fet el primer testimoni documental del castell el trobem al Cartulari de Sant Cugat i pertany a una donació de terres feta al monestir de Sant Cugat el 957, i situades en el terme del propi castell. Aquestes terres van ser donades per Mascharone mitjançant els seus executors testamentaris Ennec i Flodeberga, i que les havia obtingut per veu (5) del seu pare Gontari, presumiblement un pioner aprisador que s'establí en aquestes terres a finals del segle IX o principis del X .

" Ego Ennego et ego Flodeberga ,femina, donatores sumus ad domum s. Cucuphati Martit Christi. Certum quidem manifestum est enim,quia precepit nobis qd. Mascharone per suum testamentum,unde iudicium obligatum tenemus infra metus temporum a serie condicionis editus,ut carta donacionis fecissemus ad predicto domum de sua terra propria,quod habebat voce genitori suo qd. Gontario..."(6)

El castell es va dir primerament Rodanas, cosa que ens ve testimoniada per alguns documents que citen el castell per aquest nom, "... sive in terminio de castro Rodanas que vocant Eraproniano... 6-1-970)(7) , però ja a mitjans del segle X estava constituït com un castell termenat (es a dir ,amb terme jurisdiccional propi) presumiblement en pedra, i com veiem anomenat Eraproniano (Eramprunyà) per la gent i tenint sis parròquies al seu terme, Sant Miquel d'Eramprunyà, Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent i Viladecans.
Eramprunyà va jugar un paper important durant la reconquesta d'aquest tros de territori fronterer i en la repoblació subsegüent. Administrat pel vicari del comte, Galí de Sant Martí, el castell veuria créixer la seva importància com a baluard estratègic sota la nissaga dels castlans de Sant Martí, Guillem de Sant Martí, Mir Geribert o Ferrer de Sant Martí entre els més destacats.
Encara que en principi sembla ser que la funció principal d'Eramprunyà va ser merament militar, pocs o nuls fets militars se li coneixen a aquest castell, bé perquè no els va tenir en demesia o potser perquè no ens han arribat fins a nosaltres, que serà el més probable.
Podem parlar com a fets militars destacats aleshores, d'un acte militar ocorregut al segle XI. Ens referim a l'atac perpetrat per Bernat el Clergue, fill de Mir Geribert, contra el castell, causant un greu perjudici a aquest. Per aquest fet i per les incursions efectuades pel propi Mir Geribert al Vallès, el comte Ramon Berenguer I, en represàlia va atacar la ciutadella d’Olèrdola, feu del Mir Geribert. Aquest tenia com a propietats els castells de Subirats, Lavit, Eramprunyà, Calders i la Ciutadella d’Olèrdola entre d'altres. Tan poder li va donar els suficients aires com per intitular-se Príncep d’Olèrdola i desafiar al comte rebel·lant-se contra ell i arribant a atacar inclòs, el Palau Comtal a Barcelona.
També podem citar la revolta dels remences catalans a finals del segle XIV i durant la quasi totalitat del XV, dirigides en principi per Verntallat. A rel d'aquesta revolta es van posar en
Mir Geribert
evidencia els problemes de successió de Joan II en contra del seu fill Carles de Viana, favorit de Catalunya. Les tropes del duc d'Anjou van atacar el castell d'Eramprunyà(8), ja que el seu senyor, Jaume March IV, era pro-Joanista. El castell va ser bastament destruït, caient pràcticament des d'aquell moment en franca decadència.
En el segle XVIII es acabat de destruir pel bombardeig que va sofrir per part de les tropes filipistes a la guerra de successió que va donar origen a la nissaga Borbònica. Com veiem no són molts els fets militars d'un castell eminentment militar.
El primer terç del segle XI fou important pel castell ja que va passar de ser fortalesa defensiva dels territoris fronterers a possessió senyorial en un naixent feudalisme. Així tenim que el primer senyor feudal d'Eramprunyà fou Mir Geribert (1010-1060), parent de la família vescomtal de Barcelona i gendre de Guillem de Sant Martí al haver-se casat amb l'única filla d'aquest, Dispòsia de Sant Martí. Però aquesta va morir aviat, l’any 1033, i va deixar un fill que la seguiria al poc temps, Guillem II de Sant Martí.
Possiblement el castell es va refer en pedra durant el període de Mir Geribert, rera l'atac sofert, com hem dit, pel fill d'aquest Bernat el Clergue. Pertanyen a aquesta època, el primer romànic, les restes més antigues que es poden apreciar avui dia, es a dir, la muralla romànica, l'arqueria i algunes dependències, així com fileres de carreus disposats en opus spicatum, encara que segons Montserrat Pagès (9) i Pere Izquierdo (10) testimonien que encara es poden observar restes de parament pre-romànic.
Hem d'abundar aquí sobre el fet de que el castell va pertànyer durant molt temps als comtes de Barcelona, passant després a mans de la Corona d'Aragó en segles posteriors, i no va ser fins el segle XIV (1323) en que la Corona el va vendre, per urgents motius econòmics,(11) a la família dels Marc, amb tots els seus béns, termes, delmes i primícies, marcant així l'inici d'auge que arribaria a durar quasi dos-cents anys.
Hem dit més amunt que el castell en els seus primers segles va ser propietat sobirana del comte de Barcelona. Òbviament els comtes necessitaven uns representants legals de la seva administració, sent aquests primerament els anomenats vicaris i després d'ells vindrien els castlans i sotscastlans. El primer vicari d'Eramprunyà del que es té noticia va ser, com ja hem dit també, Galí de Santmartí, senyor del castell de Santmartí Sarroca, al Penedès,(12) fundador de la nissaga dels Santmartí, i que serien i donarien els principals castlans a Eramprunyà. Aquests llegarien la castlania convertida en sotscastlania a la família dels Santa Oliva, amb Pere de Santa Oliva al capdavant, cedits els drets per infeudació del castlà Ramon Isimbert el 1074. Els Santa Oliva passarien de sotscastlans a castlans reials al recaptar la sobirania del castell a mans de la Corona d'Aragó. Van continuar al cap de la castlania, rera els Santa Oliva, la família dels Terrassa i els Centelles, tenint com final la venda del castell amb els seus delmes, parròquies i béns als que serien els senyors i barons d'Eramprunyà, els Marc, convertint-se en senyors totals del castell i el terme.
El castell fou venut pel rei Jaume II al seu tresorer Pere Marc per 120 000 sous barcelonesos de tern. En el període de la compra del castell pels Marc els castlans eren els Centelles, que per matrimonis havien succeït els Santa Oliva. Blanca de Centelles era la castlana en el moment de la venda. Havia succeït en el càrrec al seu pare, Bernat de Centelles, home rude, malcarat i violent i no demostrà cap simpatia pel nou senyor del castell, tan es així que no li va retre homenatge de fidelitat fins que no fou obligada per carta pel propi rei Jaume II (8-2-1323)(13).
La dolenta administració i cura dels Centelles va fer que el castell es deteriorés de tal manera que el 1347 es van tenir que invertir 11 000 sous en obres per reparar-ho.
El 1375 van ser bastides les parts gòtiques que avui podem apreciar, el baluard, el portal, la sala dels arcs i el tercer recinte, segons diu una inscripció que hi ha davant de l'església del castell (Sant Miquel):

en: lay: de la e nquarnacio:de: nre

senyor: mccclxxv: fo: comença

da: la obra: del: mur: daquest:

castell: per: mosen : Jac: March"

(En l'any de l'encarnació de nostre senyor MCCCLXXV fou començada l'obra del mur d'aquest castell per mossèn(14) Jaume Marc)
El 1469 el castell fou pres per les tropes de René d'Anjou durant la guerra civil catalana (1462-1472) i destruït en part, sent el senyor Jaume Marc IV agafat com a presoner i portat a Cotlliure. El castell fou recuperat i al extingir-se la nissaga dels Marc mitjançant unions matrimonials, aquests van ser succeïts pels Fivaller de Palou que mantindrien el senyoriu i la baronia fins el segle XVI (1590), en que va ser dividida i mantinguda així, fins quasi els nostres dies, quan el 1897 va ser comprat el castell i la baronia per Manel Girona i Agrafel,(15) intentant, sense aconseguir-ho, tornar-li el seu relatiu esplendor, l'esplendor d'un castell que encara que ha sobreviscut fins avui, no ha pogut brillar amb llum pròpia, quedant tan sols com a mut testimoni d'un mil·leni.

NOTES
·
1)
La conquesta efectiva la va realitzar el comte Rostany de Girona mentre que
les tropes de Lluís el Pietós van esperar aquarterades al Rosselló fins la
caiguda de la ciutat. Aquest es va presentar davant les muralles de
Barcelona un o dos mesos abans de la capitulació. Entretant el duc Guillem
de Tolosa i el comte Ademar de Narbona es van situar en les terres
d'occident per barrar el pas a un possible ajut vingut des de Còrdova.
·
2)
Les dates que estan aquí entre parèntesi fan referència al primer document
en que es cita el castell.
·
3)
Montserrat Pagès i Paretas. Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat.
BCN, 1992
·
3 bis)
Bernabé Cabañero Subiza. Los Castillos Catalanes del siglo X.
·
4)
Josep Maria Solias a El Castell d'Eramprunyà (Gavà) pp. 927-928 vol. III de
la seva tesi El Poblament del Curs Inferior del Llobregat en Època Ibèric i
Romana. (inèdita)
·
4 bis)
Cartulari de Sant Cugat de Vallés, edició de J. Rius CSIC. Barcelona
1945-1947 p. 274 doc. 326 vol. I
·
5)
S’entén la donació feta "per veu" com una donació sense que hi hagi cap
document escrit.
·
6)
Op. Cit. Cartulari de Sant Cugat de Vallés.
·
7)
Cartulari de Sant Cugat p. 76 doc. 92 vol. I
·
8)
Dietari de la Generalitat de Catalunya vol. I
·
9)
Montserrat Pagès i Paretas. El Patrimoni Artístic al Baix Llobregat, Antic,
Medieval i Modern en I Jornades de Recerca Històrica i Social del Baix
Llobregat . Barcelona 1993.
·
10)
Pere Izquierdo, El terme d'Eramprunyà, de la Baixa Romanitat al
Feudalisme. Una revisió crítica. en Miscel·lània d'homenatge a Jaume
Codina. El Prat, 1994
·
11)
La conquesta de les illes de Còrsega i Sardenya.
·
12)
Montserrat Pagès i Paretas. Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat.
BCN, 1992
·
13)
Francesc Bofarull, El Castillo y la Baronia de Aramprunyá. Barcelona 1911
·
14)
Mossèn era, durant l'edat mitja catalana, una manera d'anomenar els
senyors importants,després va caure en desús fent-se servir només per a
designar els preveres, ús que ha pervingut fins els nostres dies.
·
15)
Manuel Girona fou un important banquer i mecenas del segle XIX, a ell i a
la seva família es deu la façana actual de la catedral de Barcelona (1913)
i la restauració del castell de Castelldefels.



domingo, 5 de diciembre de 2010

Intencions



Obro aquest nou bloc amb la intenció de fer més dinàmica la temàtica de la meva pàgina Web sobre aquest castell de Gavà, (www.eramprunya.galeon.com) que tant oblidada la tinc i que finalment potser, més endavant, decideixi tancar per diverses circumstàncies.
La idea es seguir amb les mateixes pautes i publicar tot el contingut d'aquella en diferents posts en aquest blog, es a dir, tots els articles que conté la pàgina seran traslladats i actualitzats periòdicament.
També intentaré afegir-hi les noves conclusions, opinions i noticies que vagin sorgint sobre aquest castell de malenconioses ruïnes com diria el inefable Josep Pla. Esperant que aquest format us agradi més, us invito a visitar el blog i gaudir d'aquest castell tan ple d'història com es Eramprunyà, un castell que va ser de frontera.
Salut!
The Damned.